buxaweb.com

LA GUERRA DEL FRANC�S

Hist�ria

Introducci�

INTRODUCCI�

A comen�aments de 1808 les tropes napole�niques van entrar a Espanya, amb l'excusa de la invasi� de Portugal, segons l'acord pr�s en el tractat de Fontainebleau, i van ocupar les principals ciutats. L'ocupaci� francesa va provocar una llarga guerra per la independ�ncia (1808-1814), que a Catalunya fou coneguda com la guerra del Franc�s.
La guerra entre Espanya i Fran�a cal inserir-la dins del context de la pol�tica expansionista de Napole� Bonaparte per Europa.

En aquest per�ode cal fixar-se en dos aspectes. D'una banda, el conflicte b�l.lic entre l'ex�rcit franc�s i la resist�ncia espanyola, tant de l'ex�rcit, recolzat per la Gran Bretanya i Portugal, com de les guerrilles, grans protagonistes de la contesa. D'altra banda, la doble situaci� pol�tica que va viure el pa�s: per un cant�, el r�gim oficial de Josep I, de talant liberal, acceptat pels anomenats afrancesats; per un altre, el govern clandest� format per les Juntes locals i provincials, aviat coordinades per la Junta Suprema Central, que a partir de 1810 esdevindr� Reg�ncia, en actuar en nom de Ferran VII. Aquest govern provisional i clandest� va convocar les Corts de Cadis, des d'on es van dur a terme les primeres transformacions pol�tiques de caire liberal a Espanya, encap�alades per la Constituci� de 1812.

La guerra havia servit per a bastir un nou estat liberal, preparat per a Ferran VII. Un cop acabada definitivament la guerra, l'any 1814, l'arribada de Ferran VII, "el Desitjat", va resultar clau. El nou estat dissenyat per les Corts de Cadis, no fou acceptat ni pel rei ni per la majoria de la poblaci�, encara poc preparada per assumir un canvi tan radical, i Ferran VII va restaurar l'absolutisme. D'aquesta manera, l'obra legislativa de Cadis va quedar en un no res, al menys moment�niament.
L'Antic R�gim va continuar dempeus, per� s'havia fet evident que un sector de la poblaci� estaria disposat a tot per tal d'imposar el liberalisme a Espanya. Comen�ava llavors una �poca d'enfrontament entre absolutistes i liberals, una lluita perfectament palesa durant el regnat de Ferran VII.

Temes relacionats

El reformisme borb�nic
L'�poca napole�nica
El regnat de Ferran VII

Dossier did�ctic Secund�ria

VOCABULARI

Gui� conceptual.
La invasi� francesa va provocar tensions pol�tiques dins la monarquia de Carles IV, que va saber aprofitar Napole�. La resposta popular no es va fer esperar. Comen�ava la guerra del Franc�s.	Tractat de Fontainebleau Pacte signat entre Espanya i Fran�a el 27 d'octubre de 1807 pel qual era establerta la partici� de Portugal, �nic aliat de la Gran Bretanya a Europa, entre les forces espanyoles i les franceses. El tractat estipulava que el nord de Portugal (prov�ncies de Minho i Douro) formaria el regne de la Lusit�nia Septentrional i seria per al rei d'Etr�ria, n�t de Carles IV, en comptes del seu regne itali�; que les prov�ncies d'Alentejo i Algarve serien per al primer ministre espanyol, Manuel de Godoy, i que la resta romandria de moment sota l'administraci� franco-espanyola. El tractat motiv� la concentraci� de tropes franceses a Espanya, fet que don� lloc a la guerra contra Napole�. Proc�s d'El Escorial Proc�s que segu� la conspiraci� d'un sector de la noblesa cortesana dirigida pel pr�ncep d'Ast�ries, el futur Ferran VII, contra Manuel de Godoy i Carles IV d'Espanya (1807). Descoberta la conspiraci� a El Escorial, on es trobava la cort, i arrestat el pr�ncep, aquest sign� una petici� de perd�, que li fou concedit (novembre 1807), i delat� els seus col�laboradors, els quals foren absolts en el proc�s (gener 1808); no obstant aix�, el monarca els desterr�. Davant aquests fets el poble radicalitz� encara m�s l'hostilitat envers Godoy, palesa poc despr�s en el mot� d'Aranjuez. Mot� d'Aranjuez Insurrecci� que tingu� lloc a Aranjuez la nit del 17 al 18 de mar� de 1808. Despr�s de l'ocupaci� de Portugal, un ex�rcit franc�s, condu�t per Murat, es dirig� a Madrid. Davant d'aix�, la cort es trasllad� a Aranjuez i Godoy aconsegu� de conv�ncer Carles IV de la necessitat que la fam�lia reial an�s a Andalusia cam� d'Am�rica. Aquesta decisi� fou aprofitada pels nobles partidaris de l'infant Ferran per a intentar de treure Godoy del poder i aconseguir la substituci� del rei pel seu fill. Godoy fou empresonat i destitu�t, i Carles IV abdic� (19 de mar�) en el seu fill, Ferran VII. Abdicacions de Baiona L'any 1808 Napole� convoc� a Baiona la fam�lia reial espanyola i arrenc� les successives abdicacions de Ferran VII a favor del seu pare Carles IV i la d'aquest a favor seu. El Dos de Maig Mot� popular madrileny (1808) que fou la guspira que encengu� la guerra contra Napole�. La llibertat de Godoy, l'anada d'alguns membres de la fam�lia reial a Fran�a i el mal comportament de les tropes imperials d'ocupaci� indignaven el poble de Madrid. Entre els elements militars de la guarnici� espanyola, animats pels capitans Luis Dao�z i Pedro Velarde, hom conspirava contra els invasors. Mentrestant circularen ordres secretes perqu� el dia 2 de maig sortissin de Madrid la reina d'Etr�ria, l'infant Antoni (president de la Real Junta de Gobierno) i l'infant Francesc de Paula. De bon mat� d'aquella diada, escamots d'homes armats s'aplegaven davant el palau. En veure que s'enduien les �ltimes persones de la fam�lia reial que restaven a Madrid, la gent congregada intent� d'abalan�ar-se damunt els carruatges, per� fou repel�lida per les forces de Murat. R�pidament els madrilenys organitzaren la resist�ncia: hom lluit� amb armes improvisades a tots els barris de la ciutat. El capit� general espanyol, Negrete, havia manat d'aquarterar la tropa; per� no pogu� evitar que Dao�z i Velarde s'imposessin a llurs superiors i organitzessin la defensa del parc d'artilleria de Montele�n, juntament amb el tinent d'infanteria Jacinto Ruiz i el capit� Andreu Rovira, amb un grup de catalans. Aix� no obstant, els francesos s'empararen del parc. A la Casa de Correos s'instal�l� una comissi� militar que, sense informaci� de cap mena, condemn� a mort tots els presoners, que foren afusellats a la muntanya del Pr�ncipe P�o i en altres indrets de Madrid. L'endem�, Murat publicava una proclama avisant que hom procediria militarment contra tothom qui port�s armes.
La guerra va durar sis anys, entre 1808 i 1814.	Guerra contra Napole� Tamb� guerra de la Independ�ncia. Resist�ncia armada i persistent del poble hisp�nic a les pretensions de Napole� Bonaparte d'imposar-hi el seu germ� Josep com a rei, en substituci� dels Borb�. Ferran VII, el monarca que fou encimbellat pel mot� d'Aranjuez (mar� del 1808), hagu� de renunciar els seus drets a Baiona, on l'havia indu�t el prop�sit que l'omnipotent emperador dels francesos el reconegu�s. Poc abans el poble de Madrid, ajudat pels artillers Daoiz i Velarde, es rebel�l� contra les tropes napole�niques, que es disposaven endur-se els darrers representants de la fam�lia reial, rebel�li� severament reprimida per Murat, nomenat lloctinent general del regne. Pel juny la insurrecci� s'estengu� per tot el pa�s, i els francesos no la pogueren sufocar. El mariscal Bessi�res obr� la marxa cap a Madrid de Josep Bonaparte. Aquest, tot just proclamat, hagu� d'abandonar la capital, en rebre la not�cia que l'ex�rcit franc�s d'Andalusia, sota el comandament de Dupont, havia estat copat a Bail�n (19 de juliol) per les forces regulars espanyoles de Casta�os i Reding. Tot el dispositiu imperial es repleg� llavors a la l�nia de l'Ebre, mentre a Aranjuez es constitu� una Junta Central, a nom de Ferran VII, per a coordinar la resist�ncia. Napole� mateix hagu� d'anar a la Pen�nsula Ib�rica (novembre-desembre del 1808), entr� a Madrid i repos� Josep I. Mentrestant, els anglesos havien desembarcat a Portugal, i Napole�, endut cap al front austr�ac, no pogu� evitar que s'hi instal�lessin. Les temptatives angloespanyoles de reconquerir Madrid es repertiren al llarg del 1809, per� despr�s de la batalla d'Oca�a les forces imperials pogueren dominar tota la Meseta castellana. Josep I penetr� a Andalusia al comen�ament del 1810 i s'empar� de C�rdova, Sevilla i Granada, per� l'ex�rcit hisp�nic es fortific� a Cadis, protegit per l'esquadra anglesa. Mentrestant, els mariscals Massena i Soult intentaven d'arraconar els brit�nics a les l�nies fortificades de Torres Vedras (Portugal). El 1811 el mariscal Suchet obtingu� grans vict�ries a l'est peninsular: Tarragona, Tortosa i el Pa�s Valenci�, per� a partir de la batalla d'Albuera (Extremadura) la iniciativa pass� als anglesos. La guerra de R�ssia (1812) oblig� Napole� a treure grans contingents de la Pen�nsula. Llavors Wellington derrot� estrepitosament l'ex�rcit franc�s de Marmont a Los Arapiles (22 de juliol) i oblig� Josep I a refugiar-se a Val�ncia, ocupada per Suchet. Malgrat la reconquesta de la capital, ajudat per Soult (mar� de 1813), hagu� d'abandonar-la definitivament, i posteriorment la batalla de Vit�ria (28 de juny) foragit� el rei intr�s de la Pen�nsula Ib�rica. Guerra del Franc�s Nom que hom d�na, als Pa�sos Catalans, a la guerra contra Napole�, que tingu� lloc del 1808 al 1814. Als Pa�sos Catalans, la traject�ria de la guerra fou marginal al Principat i al Pa�s Valenci�, i encara m�s a les Balears, on, gr�cies a l'ajut de la flota anglesa, no es produ� la invasi� napole�nica: Menorca i, sobretot, Mallorca foren refugi dels resistents catalans i valencians i alhora una bona font de recursos frumentaris i militars, especialment al principi de la guerra. La penetraci� francesa als Pa�sos Catalans es produ� com a conseq��ncia del tractat de Fontainebleau (1807), que establia l'entrada de cossos d'ex�rcit francesos per tal d'atacar Portugal. Un d'aquests cossos, el del general Duhesme, entr� al Principat amb 11 000 soldats i 3 600 cavalls el 10 de febrer de 1808, i el 13 entr� a Barcelona, malgrat les ordres en contra del capit� general, comte d'Ezpeleta. Duhesme al�leg� que havia de continuar cap a Cadis, juntament amb 15 000 soldats m�s, que entraren pel Port�s poc despr�s. Per� el 29 de febrer s'apoder� per sorpresa de la Ciutadella, i poc despr�s, amb amenaces, f�u que li fos lliurada la fortalesa de Montju�c, que Mariano �lvarez de Castro, el futur defensor de Girona, hagu� de cedir perqu� no hi havia al castell ni pertrets ni aliments disponibles que permetessin la resist�ncia. Entre Barcelona i Fran�a hi havia unes altres places fortes (Roses, Figueres, Girona i Hostalric) que podien interceptar les comunicacions. Girona fou descartada per l'estat ru�n�s dels seus murs. Altrament, la petita guarnici� que Duhesme deix� a Figueres s'apoder� aviat del castell de Sant Ferran.
La guerra va presentar diverses formes de lluita.	Batalla Acci� en la qual dos ex�rcits enemics es baten l'un contra l'altre i que, per la seva envergadura, pot arribar a decidir el resultat d'una guerra. La batalla implica modernament, per part de cadascun dels bel�ligerants, un esfor� combinat de grans unitats sobre un teatre d'operacions amb un mateix objectiu. Durant la batalla els ex�rcits coordinen llur capacitat de foc, de moviment i log�stica per tractar d'assolir resultats decisius per a guanyar la guerra. Combat Acci� de guerra que revesteix freq�entment un car�cter espontani, de transcend�ncia t�ctica, modalitat definida i d'una sola direcci�, el prop�sit de la qual �s la conquesta o conservaci� d'un objectiu. Es desenvolupa en fases successives en el temps i l'espai, li �s consubstancial la maniobra i l'acci� conjunta i l'assalt n'esdev� la fase decisiva. Hom pot dir que la batalla es compon d'un conjunt de combats particulars, i que, a difer�ncia del combat, obeeix motius estrat�gics i �s ordenada en un pla de guerra. Guerrilla Lluita armada irregular de grups de paisans contra l'opressor, sigui un ex�rcit ocupant o el mateix poder constitu�t. La guerrilla t� regles pr�pies, basades en la prefer�ncia per l'emboscada, el coneixement del terreny (preferentment accidentat), la rapidesa de dispersi� i de concentraci� de forces, la complicitat del paisanatge, la solidaritat del grup i una comunitat d'objectius que, com a element de cohesi�, s�n l'equivalent de la disciplina de l'ex�rcit regular. La guerrilla, lluita nacional i popular per excel�l�ncia, sol anar acompanyada de reivindicacions socials. Setge Encerclament d'una ciutat, fortalesa, etc, per combatre-la i emparar-se'n. Aquest m�tode fou utilitzat a les guerres napole�niques. Girona i Saragossa en s�n els m�s clars exponents durant la guerra contra Napole� a l'Estat espanyol. Aixecament Acci� d'aixecar-se un poble, una partida de gent, un grup de militars, etc, revoltar-se, agafar les armes contra l'autoritat, contra un invasor, etc.
I una important participaci� popular.	Mil�cia Tropa o gent de guerra, especialment aquella que t� un grau de militaritzaci� inferior a la de l'ex�rcit. Miquelets Membres d'una mil�cia especial, de car�cter mercenari o, alguns cops, voluntari, reclutada per diputacions o juntes de guerra dels Pa�sos Catalans per tal d'efectuar accions especials o de refor�ar les tropes regulars. Durant la guerra del Franc�s actuaren com a cos organitzat per les forces napole�niques. Sometent Organitzaci� de gent armada no professional creada en �poca moderna i inspirada en l'antic sagramental o sometent suprimit amb el decret de Nova Planta (1716). Fou novament actiu durant la guerra del Franc�s (1808-14), i destorb� els atacs francesos davant Roses, Barcelona i Tarragona.
La resist�ncia al franc�s queda reflectida en els setges de Saragossa i de Girona.	Setges de Saragossa Nom amb el qual s�n coneguts els dos setges a qu� fou sotmesa la ciutat de Saragossa durant la guerra del Franc�s per part de les tropes napole�niques. Durant la guerra contra Napole�, Saragossa es f�u famosa arreu d'Europa pels setges i esdevingu� un s�mbol de la resist�ncia a Napole�. En el primer (juny-agost del 1808, seixanta dies en total) el general Verdier hagu� de desistir de prendre-la; en el segon (del final de desembre del 1808 al 21 de febrer de 1809) capitul� despr�s d'un seguit de combats violent�ssims; la poblaci� col�labor� entusi�sticament amb les tropes defensores, a les ordres de Palafox i Melci, que s'hi tanc� amb 30 000 homes. Moncey i despr�s Lannes dirigiren el segon setge. Hom calcula en 8 000 els morts dels francesos i en 40 000 els dels defensors, perqu� hi hagu� dins la ciutat una epid�mia de tifus. Setges de Girona Nom amb el qual s�n coneguts els tres setges a qu� fou sotmesa la ciutat de Girona durant la guerra del Franc�s per part de les tropes napole�niques. Deixada de banda, inicialment, per les forces napole�niques, Girona fou encerclada el 20 de juny de 1808 per una for�a de 5 000 homes comandada pel general Duhesme; per�, malgrat el mal estat de les fortificacions, els 300 soldats del regiment Ult�nia, amb l'ajut de la poblaci� civil, assoliren de rebutjar els atacs. L'endem� Duhesme es retir� a Barcelona, on reorganitz� les forces i prepar� un segon setge —amb 6 000 homes, als quals se n'afegiren 5 000 de manats per Honor� de Reille—, iniciat el 22 de juliol de 1808. Els gironins, auxiliats per les tropes del general Milans i pel sometent de l'Empord�, que comandava Joan Clar�s, feren una sortida i destru�ren les instal�lacions b�l�liques franceses (16 d'agost), fet que oblig� Duhesme a retirar-se un altre cop a Barcelona. El destorb que representava Girona per a les comunicacions franceses decid� els invasors a un nou setge, iniciat pel maig del 1809 per Gouvion Saint-Cyr, amb tropes que ultrapassaven els 22 000 homes. El setge s'estreny� al principi de juny, i deix� la ciutat incomunicada. Dirigia la defensa el nou governador militar, Mariano �lvarez de Castro: la poblaci� masculina fou enquadrada en companyies militars, i la femenina, en la companyia de Santa B�rbara. Els assalts francesos se succe�ren des del 4 de juliol; malgrat la resist�ncia de Girona, els baluards de Sant Llu�s, de Sant Narc�s i de Sant Daniel i el castell de Montju�c caigueren gradualment en mans de l'enemic; els assetjats foren auxiliats des de l'exterior per les tropes del general Blake, que assoliren de penetrar en la ciutat, per� hagueren d'abandonar-la davant la pen�ria de queviures. �lvarez de Castro s'obstin� a mantenir la resist�ncia a ultran�a, malgrat que era palesa la inutilitat del sacrifici, que cost� a Girona 4 000 morts entre la poblaci� civil (aproximadament un 50% de la poblaci� d'aleshores). Malalt, �lvarez de Castro hagu� de cedir el comandament al general Bol�var, que pact� la capitulaci� de la ciutat (10 de desembre) amb el mariscal Augereau.
La guerra presenta tres grans fases. La primera, entre juny i novembre de 1808, d'�xits de la resist�ncia, davant un ex�rcit franc�s agafat a contrapeu.	Batalles del Bruc: - Primer combat del Bruc Combat lliurat el 6 de juny de 1808 en una collada prop del Bruc (Anoia) entre una columna de 3 800 soldats, la majoria italians, de l'ex�rcit franc�s del general Duhesme, comandada pel brigadier Schwartz, que, procedent de Barcelona, es dirigia a Manresa, i les tropes resistents integrades per un destacament de su�ssos del regiment d'infanteria Wimpffen n�mero 1, un grup de gu�rdies valons esc�pols de la guarnici� francesa de Barcelona i entre 1 000 i 2 000 membres de sometents catalans provinents de Manresa i del seu corregiment i d'Igualada i dels pobles de la rodalia, tots ells comandats pel tinent su�s Francesc Krutter i Grotz. La pres�ncia inesperada d'un ex�rcit regular i el repic de campanes que convocava a sometent feren suposar a Schwartz unes forces molt superiors a les que en realitat hi havia i man� de recular; les baixes franceses, per�, foren unes 300. La vict�ria popular, la primera des de la invasi� francesa, desvetll� l'esperit de resist�ncia, amb �mplies repercussions per al futur de la guerra. La pres�ncia real de sometents, dirigits de fet per una minoria rectora predominant, eclesi�stica i gremial, i impel�lits possiblement tamb� pel malestar social i econ�mic, don� lloc a una llegenda en la qual la vict�ria era obra d'un ex�rcit integrat exclusivament per gent del poble sense preparaci� militar i armada molt primitivament, i a la confusi� que cre� l'eco del repic del timbal d'un miny�, que f�u suposar als francesos un gros ex�rcit. - Segon combat del Bruc Combat lliurat el 14 de juny de 1808 entre una divisi� francesa, comandada pel general Chabran i enviada a la zona com a repres�lia pels fets del primer combat del Bruc-, i les forces resistents. Aquestes eren integrades per 1 500 voluntaris de Lleida, comandats per Joan Baget, els sometents de Manresa i els d'Igualada —en menor nombre que en el primer combat pel fet de coincidir aquesta vegada amb el temps de la sega—, els ter�os de Cervera —una part dels quals era formada per dues companyies—, i encara 100 soldats m�s provinents de Lleida, del regiment su�s de Wimpffen, vestits de pais� i amb barretina, i un considerable nombre de soldats provinents de Barcelona, entre els quals molts artillers. Les forces resistents eren superiors a les del primer combat, per� molt inferiors a les franceses. Tanmateix, malgrat que el factor sorpresa era excl�s, el combat es resolgu� amb la fugida dels napole�nics. La vict�ria rubric� els efectes del primer combat del Bruc, en confirmar la possibilitat de vict�ria contra els francesos, i provoc� la creaci� d'un ex�rcit regular. Batalla de Bail�n Batalla lliurada el 19 de juliol de 1808 prop de Bail�n (Andalusia) entre l'ex�rcit franc�s comandat pel general Dupont i les tropes reunides per les juntes de defensa de Granada i Sevilla sota el comandament del general Casta�os. A les tropes andaluses s'afeg� un cos de voluntaris format en gran part per genets garrochistas andalusos.Els francesos es deixaren dividir i encerclar, i, despr�s de repetits atacs per a rompre el cercle, Dupont decid� de rendir-se amb totes les tropes. Els presoners foren condu�ts a l'illa de Cabrera, on en moriren molts. Fou la primera derrota a camp obert soferta pels ex�rcits napole�nics i tingu� un gran ress� a tot Europa; com a conseq��ncia de la derrota, Josep Bonaparte sort� de Madrid i deix� tot el sud de la Pen�nsula Ib�rica a les mans de les juntes de defensa.
En la segona, entre novembre de 1808 i juny de 1812, assistim a l'ofensiva francesa, que permet Josep I de controlar la situaci�.	Batalla de Somosierra Batalla lliurada el 30 de novembre de 1808, en l'inici de la guerra contra Napole�. Les tropes espanyoles, que, comandades per Benito San Juan, havien pres posicions al coll de Somosierra per barrar la marxa de Napole� cap a Madrid, foren batudes per les tropes franceses del general Senarmont. La vict�ria dels francesos els deix� el pas franc a Madrid, on entraren el 2 de desembre. Batalla d'Ucl�s Fet d'armes que tingu� lloc a Ucl�s, a la Manxa (Conca), el 13 de gener de 1809, en el curs de la Guerra contra Napole�, entre les tropes franceses del mariscal Victor i l'ex�rcit espanyol del Centre, comandat pel duc d'El Infantado, que sofr� una gran desfeta. Batalla d'Altafulla Acci� b�l�lica de la Guerra contra Napole� en qu� l'ex�rcit antifranc�s, que operava al Principat sota el comandament del bar� d'Eroles, fou completament derrotat per les forces napole�niques, a les ordres dels generals Maurice-Mathieu i Lamarque (24 de gener de 1812). La principal conseq��ncia d'aquesta desfeta fou el canvi del curs de la guerra al Principat, ja que des d'aleshores el primer ex�rcit defug� les grans accions en camp obert, i fins al comen�ament del 1813 les operacions militars tingueren un caire gaireb� exclusivament guerriller. Batalla de la Albuera Combat en el qual les forces hispanobritanolusitanes de Blake, Casta�os, Carlos de Espa�a i Beresford venceren les franceses de Soult, durant la guerra contra Napole� (16 de maig de 1811). Els francesos es disposaven a soc�rrer Badajoz, assetjada pels aliats, quan l'ex�rcit de Blake els atac� al llogaret de La Albuera, prop de Badajoz. Despr�s d'una batalla amb m�s de 13 000 baixes, els francesos es retiraren, per� encara impediren la presa de Badajoz.
En la tercera, entre juny de 1812 i desembre de 1813, assitim a l'ofensiva aliada (Espanya, Gran Bretanya i Portugal), que d�na el tomb definitiu a la guerra.	Batalla d'Arapiles Batalla que tingu� lloc a Arapiles (Lle�) pel juliol del 1812, durant la guerra contra Napole�. Les tropes franceses del mariscal Marmont foren ven�udes per l'ex�rcit de lord Wellington. Gr�cies a aquesta vict�ria, els francesos abandonaren definitivament Andalusia. Batalla de Vit�ria Combat que tingu� lloc prop de Vit�ria, el 21 de juny de 1813, a les acaballes de la guerra contra Napole�. Les tropes franceses, comandades per Josep Bonaparte i el mariscal Jourdan, es retiraven cap a Fran�a, per� foren escomeses i batudes per un ex�rcit integrat per tropes brit�niques, espanyoles i portugueses a les ordres de Wellington. Aquesta derrota dels francesos, que fou seguida per la de San Marcial, signific� la fi de la guerra. Batalla d'Ordal Fet d'armes ocorregut a les envistes d'Ordal (Alt Pened�s), el 9 de setembre de 1813, entre les forces franceses manades per Suchet i les catalanes del general Manso, amb l'ajuda dels anglesos i calabresos manats per Bentinck. Els francesos foren rebutjats, b� que quatre dies m�s tard, en un nou atac, assoliren d'obrir-se pas i de retirar-se cap al nord. Tractat de Valen�ay Acord signat entre Fran�a i Espanya, el 10 de desembre de 1813, a la localitat francesa de Valen�ay (departament d'Indre) que pos� fi a la guerra contra Napole�. Ferran VII recuper� la corona, es compromet� a respectar els c�rrecs dels afrancesats i retornar a Fran�a les places frontereres franceses ocupades pels brit�nics. Les Corts de Cadis es negaren a ratificar l'acord fins que Ferran VII no hagu�s jurat la constituci�.
El govern legal era la monarquia de Josep Bonaparte, germ� de Napole�, que va instaurar un r�gim liberal. Catalunya va quedar integrada m�s tard a l'Imperi franc�s.	Carta Atorgada Carta constitucional atorgada per un sobir�. Es diferencia d'una constituci� perqu� no �s obra d'una assemblea, sin� concessi� del cap d'Estat. Constituci� de 1808 Constituci� (o Estatut) de Baiona. Text legal aprovat a Baiona per una assemblea de notables (que mai no pass� de 91 membres), qualificada de �corts�, convocada per Murat i per la junta de govern pel juny-juliol del 1808. Despr�s de les abdicacions de Carles IV i Ferran VII, aquest text reconeixia Josep, germ� de Napole�, com a rei d'Espanya i es volia atreure la confian�a del poble. La constituci� era la base del pacte que unia el poble amb el sobir�. El text comprenia 13 t�tols i 146 articles. La religi� del pa�s seria la cat�lica. El poder executiu es compondria de nou ministeris. Hom instaurava un senat, un consell d'estat i unes corts integrades per tres estaments, que es reunirien cada tres anys per discutir lleis fonamentals i aprovar els pressuposts. Hom reconeixia la independ�ncia del poder judicial i els drets a la seguretat personal i la inviolabilitat del domicili. Aquesta constituci� mai no tingu� plena vig�ncia. Afrancesats Nom amb qu� es conegueren els individus que col.laboraren amb el rei Josep I d'Espanya, germ� de Napole� Bonaparte. Cal situar l'aparici� del mot cap al 1811, car abans hom parla de cooperaci� amb l'invasor, d'infidelitat, de tra�ci�. En principi, el partit afrancesat s'havia nodrit dels mateixos personatges encimbellats pel mot� d'Aranjuez (mar� 1808), antics perseguits de Godoy, que havien aconsellat (primavera del 1808) a Ferran VII de fer el viatge a Baiona, a fi de consolidar-se en la corona, per� que, conven�uts, a la fi, de la ru�na inevitable dels Borb�, acabaren per recon�ixer la conveni�ncia d'un canvi din�stic que regener�s el pa�s. Amb tot, el b�ndol afrancesat no cristal.litz� netament fins despr�s de la batalla de Bail�n (juliol de 1808), ja que alguns dels qui concorregueren a l'assemblea de Baiona (el ministre Cavallos, els consellers de Castella, molts grans d'Espanya) es desferen llavors de l'obedi�ncia a Josep I. Cal distingir entre els afrancesats: primerament, aquells que, com Azanza, O'Farril, Urquijo o Cabarr�s, ministres de Josep I, o Llorente i Mel�ndez Vald�s, consellers d'estat, es lligaren des d'un comen�ament a la sort de la causa josefina i hi persistiren fins al final; en segon lloc, un grup d'escriptors sevillans (Arjona, Lista, Mi�ano), que s'afiliaren al partit afrancesat el 1810, en tenir lloc l'expedici� triomfal de Josep I a Andalusia; finalment, els funcionaris de l'estat que no tingueren el coratge suficient per a prescindir de llurs ingressos. Dels afrancesats catalans, el m�s rellevant fou el f�sic Josep Garriga, diputat a Baiona i comissari reial per Catalunya, c�rrec que no ostent� sin� pocs mesos, a causa de la creixent orientaci� del Principat vers l'imperi franc�s des del 1810. M�s efectives foren les gestions de Tom�s de Puig, corregidor de Girona i president de la cort d'apel.laci� del Principat, del corregidor Pujol i March, catalanitzador del "Diario de Barcelona", del "mere" de Barcelona Melcior de Gu�rdia, d'Antoni de Ferreter i d'altres. Acabada la Guerra del Franc�s, els afrancesats sofriren l'exili, i algun, com Mel�ndez Vald�s, hi mor�. Per� els constitucionalistes del trienni els amnistiaren (1820), i encara, uns anys m�s tard, el mateix Ferran VII els atorgaria c�rrecs oficials, per tal com els antics afrancesats representaven un sector intermedi entre el liberalisme perseguit i l'absolutisme ultrancer, que el rei aleshores (1827) desitjava de pal.liar. Departament Durant la guerra del Franc�s, despr�s de la incorporaci� a l'imperi Franc�s, el Principat de Catalunya fou dividit en quatre departaments, per decret de Napole� (26 de gener de 1812): del Ter, del Segre, de Montserrat i de les Boques d'Ebre. La Vall d'Aran fou agregada al departament franc�s de l'Alta Garona i, per contra, Andorra ho fou al del Segre, i les terres catalanes d'Arag� foren, en part, afegides al de les Boques d'Ebre.
La resist�ncia es va organitzar a trav�s de les Juntes, que es constitu�ren en govern sobir�. La Junta Suprema Central va actuar com a govern provisional fins el 1810, en qu� fou substitu�da per la Junta de Reg�ncia.	Junta Conjunt de persones nomenades per a dirigir els assumptes d'una col�lectivitat. Junta Suprema Central Governativa del Regne O simplement Junta Suprema Central. Organisme pol�tic constitu�t el 1808, amb funcions de govern, per a la unificaci� de les diferents juntes provincials que sorgiren en comen�ar la guerra contra Napole�. Aquestes juntes provincials comen�aren a actuar espont�niament a causa del desprestigi de la Junta Suprema Central, constitu�da a Madrid per l'abril del mateix any per Ferran VII. La Junta de Val�ncia propos� un pacte federatiu entre totes elles, i pel setembre del 1808 es reuniren a Aranjuez i formaren la nova entitat. Pel desembre s'instal�l� a Sevilla, on acord� la convocat�ria de les antigues corts del regne, i pel gener del 1810 pass� a Isla de Le�n (Cadis), on fou elegit un consell de Reg�ncia. Subsist� fins a l'acabament de la guerra contra Napole�. Consell Suprem de Reg�ncia O Junta de Reg�ncia. �rgan suprem de govern, nomenat per la Junta Suprema Central durant la guerra contra Napole�, i de la qual fou successor. Tenia la missi� de dirigir, en nom de Ferran VII, la resist�ncia contra els francesos i de reunir unes corts per reorganitzar el pa�s. El decret del 29 de gener de 1810 establ� una reg�ncia de cinc persones. La primera reg�ncia era formada per Pedro de Quevedo, bisbe d'Orense, el general Francisco Javier Casta�os, Francisco de Saavedra, Antonio Esca�o, general de la marina, i el mexic� Miguel de Lardiz�bal, i present� la dimissi� en reunir-se les corts el 24 de setembre de 1810; el mes d'octubre es redu� a tres persones: el general Joaqu�n Blake i dos marins, Gabriel S�scar i Pedro Agar. Poc temps despr�s (1811), hom torn� a la reg�ncia de cinc membres (Regencia del Quintillo). La quarta govern�, amb dura oposici� de les corts, fins al retorn de Ferran VII (1814).
Catalunya tamb� va organitzar les seves juntes de defensa.	Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya Organisme aut�nom que reg�, de fet, el Principat de Catalunya (1808-12) durant la guerra del Franc�s. El seu origen est� en les juntes de corregiment organitzades davant la invasi� francesa; la primera que es form�, la de Lleida, convoc� representants de les altres per constituir la Junta Superior (Lleida, 18 de juny de 1808). Aquesta es declar� investida de les facultats de l'audi�ncia de Barcelona i de poder legislatiu; es pos� en contacte amb la Junta de Val�ncia i posteriorment envi� representants a la Junta Central de Sevilla. Nomen� un nou capit� general en substituci� d'Ezpeleta (Domingo Traggia, marqu�s d'El Palacio) i li confi� la direcci� de la guerra; impos� tributs i aixec� ex�rcits per lluitar contra els francesos, i el 1809 organitz� un congr�s a Manresa per aplegar homes i recursos, davant la caiguda imminent de Girona. Fou suprimida per ordre de les corts de Cadis (1812), i en lloc seu fou creada una diputaci� provincial de Catalunya. Junta de Lleida Organisme pol�tic constitu�t a Lleida el 29 de maig de 1808, davant la invasi� napole�nica i la claudicaci� a Baiona de Ferran VII d'Espanya. Fou la primera de les juntes locals del Principat. El 9 de juny adre�� una circular a les altres juntes creades per tal de crear una Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya. Junta de Subsist�ncies Organisme creat a Barcelona el 9 de juny de 1808 pel capit� general Ezpeleta i l'intendent Asanza, per tal de satisfer les exig�ncies de prove�ments i tributs de les tropes franceses que ocupaven la ciutat i d'activar el cobrament d'imposts per a pagar-los. Formaven la Junta elements de l'audi�ncia i de l'ajuntament, nobles, clergues i comerciants. El poc inter�s posat a reunir les quantioses sumes exigides pels francesos f�u que, en abs�ncia del general en cap franc�s Duhesme, el seu lloctinent, Lechi, empreson�s nobles i comerciants barcelonins fins que la Junta trob�s m�s recursos. La progressiva fugida dels seus membres de Barcelona deix� la Junta sense efectius; desaparegu� el 28 d'agost.
La Junta de Reg�ncia va convocar les Corts de Cadis.	Corts de Cadis Assemblea de diputats reunida del 24 de setembre de 1810 al 14 de maig de 1814 a Isla de Le�n (actual San Fernando, prop de Cadis), Cadis i Madrid. Fou reunida durant el govern de Josep I, en plena revolta antinapole�nica, sota la pressi� dels grups cultes il�lustrats i liberals minoritaris, que proposaven la promulgaci� d'una constituci� pol�tica per a la monarquia espanyola, de liquidar l'antic r�gim i de transformar la monarquia en un estat liberal. Les juntes de govern regional contribu�ren decisivament a la seva celebraci�; a la mateixa Junta Central es donaren tres tend�ncies: la conservadora, representada per Floridablanca, la reformista i moderada, de patr� angl�s, representada per Jovellanos, i la progressista, influ�da per la Revoluci� Francesa, representada per Calvo de Rozas. Mentre alguns n'eren partidaris com a mesura d'emerg�ncia davant la crisi de la monarquia borb�nica, d'altres, com Rozas, pensaven en la liquidaci� dels fonaments econ�mics i jur�dics de la vella societat estament�ria. Pel gener del 1810 es dissolgu� la Junta Central, i una reg�ncia convoc� les corts pel juny del 1810. Malgrat la concepci� jovellanista de la Junta Central i les posteriors activitats de la reg�ncia, les corts eren formades per diputats �nacionals� (no estamentaris), reunits en cambra �nica, segons el model franc�s, i elegits a trav�s d'una elecci� escalonada, primer entre les parr�quies i despr�s entre corregiments de cada �prov�ncia�. Les zones m�s nombrosament representades foren Gal�cia, Catalunya i el Pa�s Valenci�, amb 15 diputats cadascuna, i les m�s d�bilment representades, les Balears i Ultramar. La categoria social m�s nombrosa era la dels eclesi�stics, seguida dels advocats, funcionaris, militars, catedr�tics, propietaris, nobles, comerciants, escriptors i metges. La tend�ncia de l'assemblea no fou homog�nia; al costat d'actituds liberals (Arg�elles, Calatrava, Garc�a Herreros, Mart�nez Marina, Luj�n, Oliveros, P�rez de Castro, els catalans Espiga i Villanueva), destacaren les tend�ncies m�s conservadores, com Garc�a de la Huerta, Mej�a Larraz�bal, els catalans Jaume Creus i Francesc Xavier Borrull i alguns homes de conservadorisme matisat, com els catalans Ramon Ll�tzer de Dou, primer president de les corts, i Antoni de Capmany. Entre els temes debatuts cal destacar el principi de sobirania nacional, la divisi� de poders, la llibertat de premsa, el sistema electoral, la constituci�, l'organitzaci� fiscal de l'estat, l'abolici� de les senyories jurisdiccionals i la secularitzaci� dels b�ns eclesi�stics, el repartiment de les terres de bald�o i comunals, la supressi� dels serveis personals dels indis a particulars, la supressi� del requisit de noblesa per a l'entrada als col�legis militars, l'abolici� de la regulaci� gremial, de la inquisici� i de la tortura, la divisi� provincial i la unitat del codi civil i de la instrucci� p�blica. La major part dels diputats dels Pa�sos Catalans defensaren els postulats d'un tradicionalisme social i pol�tic, i en la seva majoria es mantingueren en una prudent reserva davant la possible implantaci� de novetats sense base hist�rica, �s a dir, davant l'uniformisme liberal, com la centralitzaci� fiscal, l'abolici� del sistema gremial, etc. El diputat Felip Aner d'Esteve, en les seves instruccions als diputats catalans, havia indicat la necessitat de conservar els usos vigents a Catalunya i, si era possible, de recuperar els privilegis perduts amb l'entronitzaci� dels Borb�. Cal destacar, d'altra banda, el paper de Josep Espiga i de Joaquim Lloren� Villanueva (el qual dirig� pr�cticament, juntament amb Pere Aparici i Antoni Llobet, la discussi� de les senyories, defensant, amb les tesis m�s radicals, l'abolici� total del r�gim senyorial). Llur labor fou anul�lada pel cop d'estat de Ferran VII (4 de maig de 1814).
A les Corts de Cadis van imposar-se els principis liberals, amb la intenci� d'eliminar les estructures socials i pol�tiques de l'Antic R�gim.	Liberalisme Doctrina i sistema que defensen la llibertat pol�tica i econ�mica com a dret per a tots els homes. Al segle XIX els partidaris del liberalisme pol�tic es basaren en unes formes democr�tiques de govern: creaci� de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associaci�, de creences, etc. Doctrina pol�tica sorgida de la Revoluci� Francesa i difosa r�pidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el r�gim constitucional, la divisi� de poders, la sobirania nacional, la participaci� ciutadana en l'activitat pol�tica i la llibertat econ�mica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escind� en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burg�s i est�s durant les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jur�dica; i el liberalisme radical o democr�tic (m�s popular i est�s durant les revolucions de 1848), defensor de la rep�blica, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la just�cia social. D'aquesta darrera l�nia de pensament liberal sorgirien, m�s endavant, els partits democr�tics. Sobirania nacional El poder pol�tic recau en el conjunt de la naci� i no est� sotm�s a cap altra for�a externa. Els individus que integren una naci� deleguen aquest poder que per definici� posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la naci� i s'expressa mitjan�ant eleccions peri�diques. Monarquia constitucional R�gim pol�tic democr�tic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna per� no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable. Divisi� de poders Teoria pol�tica divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les Lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament). Sufragi censatari Sistema pol�tic en el qual nom�s poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb t�tols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la poblaci�. �s un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat. Liberalisme econ�mic Doctrina i sistema econ�mic basats en la convicci� que la llibertat de tots els comportaments individuals garanteix una producci� �ptima al m�nim cost possible. Creu que el mercat �s el regulador natural de l'activitat econ�mica i que s'ha de deixar lliure amb el m�nim d'intervenci� per part dels poders p�blics. Teoria econ�mica que constitueix la base ideol�gica del capitalisme sorgit de la Revoluci� Industrial. Fou Adam Smith qui va formular els seus principis doctrinaris. El liberalisme econ�mic considera que per tal d'estimular el creixement i el progr�s econ�mic cal que es donin les condicions seg�ents: la supressi� de les reglamentacions que limiten la llibertat per invertir, la lliure evoluci� dels preus segons el mercat i la llei de l'oferta i la demanda, la llibertat d'ocupaci� i de contractaci�, i la intervenci� m�nima de l'Estat en mat�ria econ�mica, que nom�s s'ha de reservar el paper de garant dels principis de llibertat econ�mica, d'igualtat, de propietat i de seguretat.
L'obra legislativa de les Corts de Cadis culmina amb la promulgaci� de la Constituci� de 1812.	Constituci� Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els �rgans i llurs formes i funcions, com tamb� el conjunt de relacions entre ells. T� el car�cter de norma program�tica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgaci� �s sempre solemne. Pot �sser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o b� consuetudin�ria —�s el cas d'Anglaterra—; tamb� pot �sser continguda en un sol text, o b� en uns quants, tinguin o no el nom de constituci�. La constituci� que estableix uns mecanismes senzills de revisi� o modificaci� t� el car�cter de flexible, i, en el cas contrari, de r�gida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la constituci� o no entrar-hi en contradicci�. Sovint la interpretaci� dels preceptes constitucionals d�na com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constituci�. Constituci� de 1812 Constituci� de Cadis. Primera constituci� pol�tica de la monarquia espanyola. El text fou aprovat per les corts de Cadis per 128 vots contra 24, i fou promulgat per la reg�ncia del regne el 19 de mar� de 1812 (diada de Sant Josep, i per aix� fou coneguda popularment per la Pepa). Rompent amb l'antic r�gim, declara que la sobirania resideix en la �naci�. Defineix el govern com a monarquia moderada heredit�ria, declara la religi� cat�lica com a �nica religi� oficial de l'estat i apunta el prop�sit d'establir una divisi� administrativa provincial. El poder legislatiu �s atribu�t a les corts amb el rei, l'executiu al rei, i el judicial als tribunals. Estableix unes corts unicamerals, elegides per sufragi limitat indirecte, que es renoven cada dos anys. El rei t� dret de veto en dues sessions consecutives sobre un mateix projecte de llei, �s inviolable i irresponsable pol�ticament i nomena els secretaris del despatx responsables davant les corts. El Consell d'Estat �s un organisme consultiu que fa les funcions d'un consell reial. Preveu la unificaci� del codi civil i la realitzaci� d'un pla uniforme de l'ensenyament. Aquesta constituci� fou anul�lada el 4 de maig de 1814 per Ferran VII; torn� a regir durant el Trienni Constitucional (1820-23); proclamada de nou interinament despr�s del mot� de La Granja (13 d'agost de 1836), reg� formalment fins al 24 d'octubre del mateix any, que el govern present� el nou projecte constitucional, promulgat el 18 de juny de 1837. La Constituci� del 1812 fou bandera i model del liberalisme europeu fins el 1830. La Pepa Nom donat a la constituci� de la monarquia espanyola proclamada el 19 de mar� de 1812, dia de sant Josep.
El nou estat dissenyat pels diputats de Cadis no va ser aplicat a la pr�ctica, per la guerra i per la negativa de Ferran VII.	Antic R�gim Organitzaci� pol�tica, econ�mica i social existent a Europa despr�s del per�ode feudal i anteriorment a les revolucions burgeses. El terme fou emprat inicialment -sobretot per Tocqueville- referit a la situaci� de l'estat franc�s abans de la Revoluci� Francesa, per� posteriorment ha esdevingut un concepte historiogr�fic aplicat als diversos pa�sos de l'Europa moderna. B� que experimenti variacions segons els diferents pa�sos, hom considera que el per�ode de l'antic r�gim s'inici� en el Renaixement, amb l'aparici� de l'estat modern, que comport� la consolidaci� de la monarquia absoluta i una administraci� p�blica cada cop m�s centralitzada. Sense destruir-les, la nova organitzaci� se sobrepos� a les relacions econ�miques pr�pies de la societat feudal i es caracteritz� per la creaci� d'una societat estamental basada en el privilegi d'unes classes -noblesa i clergat- que fru�en de nombroses exempcions, mentre que tota la pressi� fiscal requeia sobre les classes populars, burgesia inclosa. El proc�s d'acumulaci� capitalista enfort� la burgesia, que, en fer la seva revoluci�, trenc� aquesta situaci�, que desaparegu� definitivament en consolidar-se la Revoluci� Industrial. Absolutisme Sistema pol�tic en qu� el governant o la instituci� que exerceix les funcions de govern no t� limitacions de tipus jur�dic. B� que no sempre ha adoptat formes mon�rquiques, la forma m�s usual de l'absolutisme ha estat la mon�rquica, com la dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes, el pensador m�s important d'aquest corrent, bas� la seva concepci� sobre un individualisme laic i utilitari i una concepci� pessimista de la condici� humana, que ve a justificar la necessitat d'un ordre pol�tic per submissi�. Bossuet fonament� l'altre corrent important de l'absolutisme en la tradici� i en la provid�ncia. Amb l'accessi� del liberalisme, aquest corrent remarc� l'aspecte de tradici� (Joseph de Maistre, Louis de Bonald) i origin� el tradicionalisme modern. L'absolutisme parteix de la creen�a que aquell qui exerceix el poder exerceix la sobirania total (i hom identifica aix� rei amb sobir�). De tota manera, el poder reial no fou mai completament absolut perqu�, a part les limitacions de fet, les corts o parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal, especialment). L'absolutisme �s, tamb�, la doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema pol�tic absolutista. Monarquia absoluta Sistema pol�tic predominant a Europa entre els segles XVI i XVIII, en qu� el rei concentra tots els poders (executiu, legislatiu, judicial). El seu poder absolut es justificava en considerar que li era delegat per voluntat divina. Per extensi�, qualsevol sistema pol�tic en qu� el governant o la instituci� que exerceix les funcions de govern no t� limitacions de tipus jur�dic. Doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema pol�tic absolutista. Sobirania de dret div� En l'Antic R�gim la sobirania dels monarques era de dret div� perqu� creien i feien creure que la seva autoritat era leg�tima, ja que procedia de D�u, de qui eren els representants. Restauraci� Per�ode hist�ric que comen�a amb la reposici� al tron d'un rei destronat o del representant d'una dinastia foragitada. Manifest dels Perses Manifiesto de los Persas. Nom amb qu� �s conegut el document signat per un grup de diputats, encap�alats per Bernardo Mozo de Rosales, que fou presentat a Ferran VII d'Espanya a Val�ncia (abril del 1814). El manifest demanava la supressi� de la constituci� i dels decrets de les corts de Cadis, i serv� a Ferran VII per a justificar a posteriori el restabliment de l'absolutisme.

PERSONATGES

Llistat de personatges.	1. Personatges clau. 2. Pol�tics espanyols. 3. Militars espanyols. 4. Guerrillers. 5. Herois. 6. Militars aliats. 7. Militars francesos. 8. Diputats catalans de les Corts de Cadis.
Personatges clau.	Carles IV d'Espanya (1748-1819) Rei d'Espanya (1788-1808), segon fill mascle de Carles III. El seu regnat coincid� amb l'esclat i les conseq��ncies de la Revoluci� Francesa; el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, intent� d'evitar la introducci� d'idees revolucion�ries a la Pen�nsula Ib�rica i establ� un cord� polic�ac a la frontera dels Pirineus. Per� aviat calgu� intentar de refor�ar la situaci� prec�ria de Llu�s XVI de Fran�a i fou confiat el poder al comte d'Aranda, simpatitzant amb els enciclopedistes, que mantingu� davant la Fran�a revolucion�ria una actitud expectant. Fou, per�, destitu�t (1792) per la pressi� de la reina Maria Llu�sa, a fi d'encimbellar el seu favorit Manuel de Godoy, jove militar que gaud� del favor de Carles IV durant tot el seu regnat. En �sser executat Llu�s XVI (gener del 1793), Carles IV declar� la guerra a la Rep�blica Francesa. La campanya, molt popular i iniciada amb bons auguris, acab� amb una invasi� francesa de l'Empord� El Escorial, 1807). Les mires de Napole� sobre Portugal, aliada amb Anglaterra, condu�ren Godoy a la signatura del tractat de Fontainebleau (1807). La penetraci� en massa de tropes franceses a la Pen�nsula Ib�rica que comportava el tractat indu�ren Godoy a planejar una fugida dels reis a Am�rica, per� el mot� d'Aranjuez (18 mar� de 1808) provoc� la seva caiguda i l'abdicaci� de Carles IV a favor de Ferran VII. Napole� convoc� ambd�s a Baiona, on oblig� el fill a retornar el tron al seu pare, i aquest a renunciar-hi tot seguit a favor seu. Carles IV es retir� amb Maria Llu�sa i Godoy a It�lia. El regnat de Carles IV represent� la liquidaci� dels pressuposts del despotisme il�lustrat, i un retroc�s en el proc�s de liberalitzaci� cultural del pa�s. Les guerres continuades contra Anglaterra arru�naren el comer� i malmeteren greument el cr�dit de la monarquia. Catalunya en result� especialment perjudicada: l'estament mercantil barcelon� intent�, en va, durant la visita dels reis a la ciutat (1802), d'apartar Carles de la pol�tica franc�fila de Godoy. Les circumst�ncies personals del monarca, d'intel�lig�ncia limitad�ssima —els retrats que en f�u Goya ho palesen prou b�—, contribu�ren al desprestigi de l'absolutisme i de la instituci� mon�rquica. Ferran VII d'Espanya (1784-1833) Rei d'Espanya (1808 i 1814-33). Fill de Carles IV i de Maria Llu�sa de Parma. Durant la seva inf�ncia, assist� a la fulgurant ascenci� del favorit Godoy, amb qui mai no simpatitz�. Convertit pels enemics d'aquell en un s�mbol d'alliberament, intervingu�, ja m�s gran, en diverses conjures contra el poder�s ministre; el mot� d'Aranjuez (mar� del 1808) reeix�, i Carles IV hagu� d'abdicar a favor de Ferran. Napole�, desitj�s de convertir Espanya en un aliat d�cil, assum� l'arbitratge entre pare i fill. Convocats ambd�s a Baiona, l'emperador franc�s aconsegu� que Ferran torn�s la corona a Carles IV i que aquest abdiqu�s en benefici de Josep Bonaparte. Ferran fou enviat a Valen�ay, des d'on segu� el desenvolupament de la guerra contra Napole�. Durant el captiveri i l'abs�ncia del rei, tingu� lloc a les col�nies americanes un ampli moviment d'emancipaci� que, en un principi, emul� en certa manera la rebel�li� de la metr�poli i, alhora, aprofit� la suspensi� dels poders a Ferran VII que la invasi� francesa havia suscitat per a negar la legitimitat de les noves autoritats. Aquest moviment an� derivant cap a posicions cada cop m�s inequ�vocament independentistes. Acabada la guerra, Ferran VII, el rei desitjat, torn� a Espanya (mar� del 1814). Poc temps despr�s, a Val�ncia, sign� els decrets que invalidaren tota l'obra constitucional de les corts de Cadis. Aquesta oposici� frontal del rei desencaden� revoltes de signe liberal, i b� que els primers aixecaments dels generals Lacy i Milans del Bosc a Catalunya (abril del 1817) no reeixiren, el moviment don� proves d'una for�a insospitada a la cort, que s'adon� de l'amplitud del suport que rebia per part d'amplis sectors populars i �dhuc de part de l'estament militar. Arran de la insurrecci� de Riego a Andalusia i d'altres guarnicions, Ferran VII hagu� d'acceptar la constituci� de Cadis (mar� del 1820). Comen�ava l'anomenat Trienni Constitucional, etapa enterbolida per les protestes de l'oposici� ultraconservadora, organitzada principalment a la muntanya catalana: reg�ncia d'Urgell (bar� d'Eroles, marqu�s de Mataflorida, arquebisbe Creus de Tarragona). La intervenci� estrangera, decidida al congr�s de Verona i materialitzada en l'ex�rcit franc�s dels Cent Mil Fills de Sant Llu�s, resolgu� finalment la confusa situaci�. Ferran VII, sostingut per la Santa Alian�a i per les baionetes franceses, franceses, pogu� desempallegar-se del govern liberal i comen�ar una nova etapa absolutista, coneguda com la D�cada Ominosa. Els primers anys d'aquest per�ode es consum� definitivament la p�rdua dels territoris d'ultramar (a excepci� de Cuba i Filipines), cosa que repercut� molt negativament en les finances del pa�s i contribu� decisivament a situar Espanya fora del nucli de les grans pot�ncies. A l'interior, el despotisme no result� tan sever com desitjaven els conservadors m�s aferrissats: la inquisici� no havia estat restaurada i els voluntaris reialistes no havien rebut les recompenses esperades. Aix� motiv� la formaci� d'un heterogeni grup de malcontents (antics guerrillers absolutistes i tamb� clergues de la Catalunya interior, preocupats per la influ�ncia ma��nica que imaginaven entorn del rei). Aquesta oposici�, concretada pol�ticament en una Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya, constitu�da a Manresa (agost del 1827), motiv� una reacci� en�rgica per part de Ferran VII, que decid� de sufocar la rebel�li� i anar a Catalunya. La repressi�, encomanada al comte d'Espanya, fou r�pida i efica�. Quant al rei, traslladat a Catalunya (tardor del 1827), no aconsegu� d'apaivagar completament els �nims; per� el seu decret confirmant el proteccionisme per a la ind�stria t�xtil li proporcion� molts simpatitzants dintre la incipient burgesia catalana. Els �ltims anys del regnat hi hagu� diverses revoltes, avortades, de signes oposats i repressions molt dures (com l'afusellament de Torrijos), especialment a Catalunya. Ferran VII s'havia casat quatre vegades: amb Maria Ant�nia de N�pols, amb la seva neboda Isabel de Portugal, amb Maria Josefa Am�lia de Sax�nia i, el 1829, amb una altra neboda, Maria Cristina de N�pols, de qui tingu� dues filles, la futura Isabel II i Maria Llu�sa Ferranda. El 1830 havia promulgat la Pragm�tica Sanci�, votada a les corts del 1789 —en vida del seu pare—, amb la qual cosa la seva filla Isabel era reconeguda com a hereva del tron. Aix� provoc� un plet successori, a la mort de Ferran, entre els partidaris del seu germ�, l'infant d'Espanya Carles Maria Isidre de Borb�, i els d'Isabel. S'origin�, aix�, el moviment pol�tic anomenat carlisme i la primera guerra Carlina. Josep Bonaparte (1768-1844) Rei intr�s (Josep I) de N�pols (1806-08) i d'Espanya (1808-13), germ� de Napole�, conegut popularment pel nom de Pepe Botella. Origin�riament destinat a l'advocacia, pass� a �sser oficial, i durant la rep�blica fou diputat de C�rsega al consell dels Cinc-cents i ambaixador a Roma (1797). Contribu� a preparar el cop d'estat del 18 de brumari. Nomenat pr�ncep imperial en constituir-se l'imperi napole�nic, Napole� li ofer� la corona de N�pols, on combat� el feudalisme encara imperant. M�s tard, li ofer� la d'Espanya; tot seguit, per�, n'hagu� de fugir, l'endem� mateix de la batalla de Bail�n. Napole� l'hi torn� a posar, b� que sota les seves ordres. Mancat d'acceptaci� popular i incapa� de fer cara a la dif�cil situaci� de govern que se li plantejava, hagu� de tornar-ne a fugir despr�s de la derrota de Vit�ria (1813). L'endem� de Waterloo (1815) se n'an� als EUA en qualitat de comte de Survilliers, fins que, pocs anys abans de morir, torn� a Anglaterra, i despr�s a It�lia. Napole� I (1769-1821) Emperador dels francesos (1804-15). Fill d'un notable cors col�laboracionista amb els francesos, estudi� a Fran�a des del 1779. L'enyoran�a de la seva terra el f�u decantar cap a posicions ideol�giques independentistes i antifranceses. El 1785 fou designat lloctinent segon d'un regiment d'artilleria i, de guarnici� en guarnici�, madur� el seu pensament i les seves ambicions. Amb la Revoluci�, fou lloctinent coronel de la gu�rdia nacional a C�rsega, i el 1793, despr�s que l'illa hagu� trencat les relacions amb la Convenci�, pass� a Fran�a amb tota la seva fam�lia. Es declar� jacob� i comen�� una brillant carrera militar: Tol� (1793), It�lia (1794). Empresonat i depurat despr�s dels fets de termidor, redre�� la seva carrera el 1795 amb la repressi� de l'aixecament reialista i fou nomenat cap de l'ex�rcit de l'interior. No dubt� a tancar, per ordre del Directori, els clubs jacobins. Acabat de casar amb Josefina Beauharnais, se n'an� a It�lia (1796), on aconsegu�, despr�s d'una victoriosa campanya, el tractat de Campoformio (1797) i, per primera vegada, modific� el mapa pol�tic europeu: suprim� el regne de Ven�cia i cre� la Rep�blica Cisalpina. La seva posici� enfront del Directori, molt afeblit per la cada cop m�s gran reorganitzaci� dels reialistes, fou de for�a despr�s d'aquesta campanya. Represent� Fran�a al congr�s de Rastatt (1797) i poc temps despr�s accept� la direcci� de l'ex�rcit que havia de lluitar amb Anglaterra. Per tal de tallar als anglesos la ruta vers les col�nies orientals, pass� a Egipte. A�llat pel fet d'haver estat destru�t el seu estol a la batalla d' Abu Qir, port� a terme una h�bil pol�tica de captaci� dels nadius i aconsegu� d'aturar els turcs a S�ria i a la mateixa costa eg�pcia. El 1799 torn� sense el seu ex�rcit a Fran�a, quan els moderats necessitaven un general per a un cop d'estat que pos�s fi al Directori, ja del tot inoperant. El 18 de brumari de 1799 Napole� fou c�nsol juntament amb Ducos i Siey�s. La seva gran popularitat li permet� d'instaurar de fet una dictadura militar que acab� amb la seva pr�pia desaparici�. Primer c�nsol, cap de govern i de l'ex�rcit, tenia el poder executiu i la iniciativa en l'elaboraci� de les lleis, designava ell mateix els consellers d'estat i els altres c�nsols, segons els seus interessos pol�tics, prescindint de les assemblees, atomitzades i poc representatives, recorrent al plebiscit. El 1800 reorganitz� l'administraci�, l'economia i el sistema judicial i, havent fet s�lid i quasi totpoder�s l'estat franc�s, es llan�� sobre Europa. Atac� It�lia, aconsegu� (1801) que hom reconegu�s la frontera del Rin i for�� Anglaterra (1802) a signar la pau d'Amiens. Refor�ada la seva posici� pel prestigi que aquests triomfs li atorgaren, acab� de consolidar el seu poder ampliant les bases socials del seu r�gim vers la dreta amb una implacable repressi� antijacobina, minant el reialisme amb el seu acostament a l'Esgl�sia i, finalment, assegurant-se la fidelitat de la classe pol�tica mitjan�ant una depuraci� (1802) del tribunat. La constituci� de l'any X el f�u c�nsol vitalici, li reconegu� el dret de triar el seu successor, de designar el senat que havia de completar la mateixa constituci�, i legisl� un model de tribunat f�cil de controlar. El seu r�gim fou autoritari, personalista i repressiu. Les hostilitats amb Anglaterra —blocatge— i les maniobres dels reialistes per a aprofitar-se'n —complot amb els anglesos— li proporcionaren excusa per a fer-se proclamar emperador i el mateix papa Pius VII fou obligat a consagrar-lo a Par�s (1804). Inici� llavors l'obra de fer un pa�s nou, un nou r�gim i una societat de nou tipus. Es volt� d'una cort imperial, afavor� el sorgiment d'una noblesa d'imperi i legisl� les bases jur�diques de la societat sorgida de la Revoluci�. Reform� l'ensenyament, urbanitz� la seva capital i potenci� les creacions d'un eixam d'artistes oficials que donaren unitat formal al nou ordre del pa�s. En el terreny econ�mic fou creat un nou sistema de duanes, i l'agricultura i la ind�stria reberen protecci� estatal. Malgrat la brillant aparen�a del r�gim, tenia poca capacitat de resist�ncia a la crisi econ�mica (1805, 1811), hi havia pocs fons i l'ex�rcit estigu� cr�nicament mal abastat i mal pagat. Aquest ex�rcit, fanatitzat pel carisma de l'emperador, fou l'encarregat de refer el mapa d'Europa per tal d'establir el que hom ha denominat sistema napole�nic. Napole� pretenia de voltar Fran�a d'un estol d'estats convencionalment delimitats, el govern dels quals —sota el t�tol de rei— don� a parents o a persones de la seva absoluta confian�a. Aquests estats, regits pel mateix sistema de govern i fins i tot pel mateix codi que l'imperi Franc�s, n'havien d'�sser en realitat un eixamplament defensiu. Les guerres sempre renovades amb les grans pot�ncies —Anglaterra, �ustria, R�ssia—, successivament coalitzades entre elles contra Fran�a, les hostilitats simult�nies en fronts tan distants com R�ssia i la Pen�nsula Ib�rica (guerra contra Napole�, guerra del Franc�s) cansaren els francesos, afebliren l'ex�rcit i arru�naren l'estat. Napole� intent� de salvar-se amb un retorn a un sistema quasi d'antic r�gim —matrimoni amb Maria Llu�sa d'�ustria (1810) i alian�a amb els Habsburg—, per� fou massa tard. El 31 de mar� de 1814 fou obligat a abdicar. Pel tractat de Fontainebleau li fou reconegut el t�tol d'emperador, per� fou desterrat a l'illa d'Elba. El 1815 reprengu� per sorpresa el poder, per� l'aventura dels Cent Dies li cost� el destronament i l'exili definitius.
Pol�tics espanyols.	Calvo de Rozas, Lorenzo (~1780- ~1850) Pol�tic liberal castell�. Comerciant i banquer a Madrid, contribu� amb la seva fortuna a la defensa de Saragossa; represent� Arag� a la Junta Suprema Central (1808) i fou el primer a proposar la reuni� de les corts de Cadis. Durant el Trienni Constitucional fou director general de rendes, i el 1823 ministre de finances en el gabinet de Fl�rez Estrada. Afiliat al partit progressista, el 1834 fracass� en un intent de restablir la constituci� de Cadis; el 1849 contribu� a la formaci� del partit progressista-democr�tic, de tend�ncies republicanes i socialitzants. Godoy y �lvarez de Faria, Manuel de (1767-1851) Estadista extremeny. Era un hidalgo que el 1784 s'enrol� en els gu�rdies de corps a Madrid, on f�u amistat amb els pr�nceps d'Ast�ries, sobretot amb la futura reina Maria Llu�sa, de qui hom diu que fou amant. Aix� i els seus dots pol�tics feren possible una r�pida carrera, i el 1792 substitu� Aranda com a primer ministre de Carles IV. Inici� la guerra contra la Fran�a revolucion�ria (1793-95), en la qual abandon� Catalunya a les seves forces, desguarnida d'homes i de material. Per� despr�s s'ali� amb Fran�a, fet que ocasion� dues guerres amb Anglaterra (1796-1802 i 1804-08), causa del desballestament del circuit comercial amb les �ndies, el qual, juntament amb les mesures d'una certa llibertat industrial a les col�nies americanes, provoc� una forta recessi� econ�mica, especialment notable per a la ind�stria del Principat. Lligat amb aix�, i per pal�liar les necessitats de les finances p�bliques, port� a terme l'anomenada desamortitzaci� de Godoy —de fet iniciada pels primers ministres Saavedra i Urquijo (1798-1800)—, la qual el 1808 havia posat en circulaci� un 15% de les terres eclesi�stiques a la corona de Castella; tamb� en aquesta l�nia aconsegu� els breus pontificis de 1805-06, que possibilitaven la venda d'una setena part dels b�ns eclesi�stics. Despr�s de la pau amb Fran�a (Ginebra, 1795), es cas� (1797) amb Maria Teresa de Borb�, comtessa de Chinch�n, cosina germana de Carles IV, de la qual es divorci�, i es cas� despr�s secretament (1829) amb la seva amant Josefa de Tud� i Catal�n. Segu� una l�nia ambigua de te�rica protecci� al pensament i les personalitats de la Il�lustraci� i de sever�ssima repressi� contra qualsevol cr�tica als pilars de l'antic r�gim; les pressions dels grups il�lustrats i l'animadversi� dels membres del Directori franc�s provocaren la seva destituci� el 1798, per� al cap de dos anys recuper� el poder efectiu. Com a general�ssim dirig� aleshores la guerra de les taronges contra Portugal (1801). Els fracassos de la segona guerra contra Anglaterra (sobretot la derrota de Trafalgar, 1805), el seu despotisme ministerial i la seva feblesa davant les pressions de Napole� (demostrada en el tractat de Fontainebleau, quan aquest li promet� un principat a Portugal, 1807), li feren perdre prestigi. Aleshores una s�rie de conxorxes entre l'aristocr�cia i els mateixos francesos, encap�alades pel pr�ncep d'Ast�ries, el futur Ferran VII, portaren a la frustrada conspiraci� d'El Escorial (1807); Godoy volgu� processar Ferran, fet que el desprestigi� m�s encara. En adonar-se de les clares intencions franceses d'enderrocar els Borb�, Godoy probablement planej� una fugida dels sobirans a Am�rica, que no fou possible, car, pr�viament, el mot� d'Aranjuez (19 de mar� de 1808) oblig� Carles IV a abdicar i aconsegu� l'empresonament de Godoy. Napole� el reclam� a Baiona, on actu� com un ninot en l'afer de les abdicacions. El 1812 es trasllad� amb la reina Maria Llu�sa a It�lia i el 1832 a Par�s, on escriv� unes importants Memorias (1836-42). B� que Isabel II el rehabilit� el 1847, ja no torn� a la Pen�nsula Ib�rica. Floridablanca (1728-1808) Nom amb qu� �s conegut Jos� Mo�ino y Redondo. Estadista. Doctor en lleis per Salamanca, a inst�ncies d'Aranda, el 1766, fou nomenat fiscal d'afers criminals del Consell de Castella i tingu� un paper rellevant en les gestions que portaren a l'expulsi� dels jesu�tes (1767). Col�labor� amb Aranda, Campomanes i Grimaldi; aquest el nomen� ambaixador a Roma (1772), on influ� sobre Climent XIV i obtingu� l'extinci� de la Companyia de Jes�s (1773); reb� en recompensa el t�tol de comte de Floridablanca. Fou nomenat secretari d'estat (1777) i impos� uns criteris de reformisme moderat, en col�laboraci� amb Campomanes. Des de la seva creaci� el 1787, dirig� la Junta d'Estat. Atacat pel partit aragon�s d'Aranda, present� la dimissi� en un Memorial adre�at al rei (1788), per� continu� en el c�rrec, �dhuc sota Carles IV. Alarmat per la Revoluci� Francesa, des del 1790 inici� una forta reacci�, especialment en la censura i en la repressi� contra els reformistes m�s destacats (Cabarr�s, Jovellanos, Campomanes) i manifestada tamb� en un apropament a la Gran Bretanya. El 1792 fou destitu�t, desterrat, empresonat per Aranda i processat; per� Godoy, en pujar al govern, l'absolgu� de les responsabilitats pol�tiques (1794-95). Retirat a M�rcia, el 1808 organitz� la junta d'aquella ciutat contra l'ocupaci� francesa i fou elegit president de la Junta Central, la qual, en arribar Napole� a Madrid, fou traslladada a Sevilla, on Floridablanca mor�. Entre els seus escrits destaquen Representaci�n fiscal sobre el monitorio de Parma (1768), les correccions al Juicio Imparcial de Campomanes (1768), on defensa el regalisme il�lustrat, i la Instrucci�n reservada para la Junta de Estado (1787). Jovellanos y Ram�rez, Gaspar Melchor Mar�a de (1744-1811) Escriptor i pol�tic asturi�. Fill d'una fam�lia de la petita noblesa, deix� els estudis eclesi�stics pels de dret. Alcalde del crimen a Sevilla (1767) i o�dor de la seva audi�ncia (1774), fou a Madrid alcalde de casa y corte (1778); per� el 1790, per la seva amistat amb Cabarr�s, fou desterrat a Gij�n, on fund� l'Instituto Asturiano (1794). Secretari de gr�cia i just�cia (1797), Godoy aconsegu� la seva destituci�, despr�s d'haver estat objecte d'un intent d'assassinat (1798). Es disting� per les seves idees renovadores (humanitzaci� de la just�cia, foment de les obres p�bliques, regalisme, lluita contra la inquisici�, racionalitzaci� de l'ensenyament —que considerava el motor m�s potent de transformacions—, liberalisme econ�mic, etc), que en el moment de la reacci� contra els il�lustrats de l'�poca de Carles III provocaren el seu encarcerament. Es neg� a participar en l'equip afrancesat, i form� part de la Junta central —on represent� la tend�ncia il�lustrada oposada alhora a l'antic r�gim i al liberalisme pol�tic—, i finalment dimit�. Expos� les seves idees politicoecon�miques a Informe sobre el Banco de San Carlos (1782), a Memoria en defensa de la Junta central (1811) i especialment a Informe en el expediente de ley agraria (1795), on es mostr� partidari d'un capitalisme agrari individualista, assenyal� els problemes b�sics del camp i propos� solucions perfectament adequades als seus prop�sits. Escriv� tamb� sobre els problemes de l'educaci�: Bases para la formulaci�n de un plan general de instrucci�n p�blica (1811). �s tamb� autor de poemes neocl�ssics i prerom�ntics i del drama burg�s El delincuente honrado (escrit a Sevilla quan formava part del cercle d'Olavide); sobre belles arts escriv� Elogio de las Bellas Artes (1782). Els seus Diarios (no publicats fins el 1915) abasten el per�ode 1790-1801 i s�n b�sics per a comprendre la seva �poca i la seva evoluci� personal.
Militars espanyols.	�lvarez de Castro, Mariano (1749-1810) Militar castell�. Prengu� part al setge de Gibraltar, a la Guerra Gran i a la guerra contra Portugal. El 1808 era governador del castell de Montju�c a Barcelona, que lliur� als francesos per ordre del capit� general de Catalunya. Posteriorment intervingu� en diverses accions contra els francesos a la conca del Fluvi� i pass� a refor�ar Girona; el 1809 fou nomenat governador de la pla�a i dirig� les obres de consolidaci� de les fortificacions. En assetjar per tercera vegada Girona les tropes d'Honor� Reille, dirig� l'actuaci� dels seus defensors, que no es rendiren fins despr�s de set mesos de setge (maig-desembre 1809) en una resist�ncia que alguns han qualificat d'excessivament perllongada i in�tilment destructiva. �lvarez de Castro, que per malaltia havia hagut de deixar el comandament en els �ltims moments, fou internat a Fran�a i dut despr�s a la pres� de Figueres, on mor�. Casta�os y Aragorri, Francisco Javier (1758-1852) Militar i pol�tic. Duc de Bail�n i marqu�s de Portugalete. Fill de Jos� Felipe Casta�os, fou educat a Barcelona i a Madrid. Lluit� a les ordres del duc de Crillon contra Anglaterra, principalment en la reconquesta de Menorca (1782) i en el setge de Gibraltar. El 1793 lluit�, com a coronel i a les ordres del general Pere Caro i Sureda, contra la Rep�blica Francesa als Pirineus occidentals fins a la pau de Basilea el 1795, any que fou destinat a Madrid. Assidu de la tert�lia de la comtessa de Benavente, Godoy l'exili� a Badajoz. El 1802, ascendit a tinent coronel, fou nomenat governador del Camp de Gibraltar. En esclatar la guerra contra Napole�, form� un ex�rcit improvisat i derrot� el general Dupont a Bail�n (1809). La vict�ria li valgu� el t�tol de duc de Bail�n (1883). El 1810 fou president de la Reg�ncia i es mostr� contrari a la convocat�ria i m�s tard a l'obra de les Corts de Cadis. El restabliment absolutista de Ferran VII li valgu� el nomenament de capit� general de Catalunya (1815). Al moment del Congr�s de Viena, a l'agost del 1815, ocup� el Vallespir amb la intenci� de for�ar la reincorporaci� del Rossell� a la corona d'Espanya. Foment� a Barcelona les representacions d'�pera (1815) i fou un dels principals propugnadors de la restauraci� universit�ria; procur� de sufocar el ferment liberal i el no-conformisme d'amplis sectors de la poblaci�: establ� una forta censura pr�via al "Diario de Barcelona" i reprim� l'aixecament del general Luis Lacy (1817), l'afusellament del qual el f�u molt impopular. El 1820 fou obligat a dimitir despr�s d'aclamar la constituci�. A la mort de Ferran VII (1833), el pretendent Carles de Borb� intent� d'atreure'l, per� es mantingu� fidel a Isabel II i ocup� c�rrecs pol�tics importants: membre del Consell de Reg�ncia, president del Consell d'Estat, president del Congr�s i tutor d'Isabel II. Cienfuegos y Jovellanos, Jos� de (1768-1825) Militar. Durant la guerra contra Napole� dirig� les tropes d'Ast�ries; el 1816 fou nomenat capit� general de Cuba, on segu� una pol�tica d'atracci� i protecci� dels criolls. Per pal�liar la majoria negra existent a Cuba don� facilitats per a establir-se a l'illa a immigrants estrangers; una de les noves poblacions fundades prengu� el nom de Cienfuegos. Torn� a Espanya (1819), i en el Trienni Constitucional fou ministre inter� de la guerra (1822). Dao�z y Torres, Luis (1767-1808) Militar. Oficial d'artilleria, particip� en les campanyes al nord d'�frica (1790-91), en la guerra contra Fran�a (1794) i en la defensa de Cadis (1797). Ascend� a capit� (1798) i el 1808 fou destinat a Madrid. El 2 de maig s'un� a la revolta antifrancesa i proporcion� armament als rebels. Mor� en el combat. D�az Porlier, Juan (1788-1815) Militar. Particip� en la batalla de Trafalgar. Durant la guerra contra Napole�, amb el grau de general, contribu� a les vict�ries de San Marcial i Vit�ria. Despr�s de la tornada de Ferran VII, intent� (1815) un pronunciament liberal a la Corunya, que fracass� per la manca de col�laboraci� de la tropa quan es proposava d'ocupar Santiago. Jutjat per un consell de guerra, fou penjat. La seva muller, Josefa Queipo de Llano, fou condemnada a presidi. Espoz e Ilundain, Francisco (1781-1836) Militar navarr�s, conegut per Francisco Espoz y Mina, cognoms del seu pare que adopt� durant la guerra contra Napole�. Nomenat cap de les partides de Navarra, assol� esclatants vict�ries damunt els francesos i conquer� Tafalla (1813). En tornar Ferran VII, encap�al� una conspiraci� liberal a Pamplona (1814) i s'hagu� d'exiliar. Torn� en triomfar la rebel�li� liberal de Riego (1820); el 1822 elimin� la Reg�ncia d'Urgell, absolutista, despr�s de destruir b�rbarament Castellfollit de Riubreg�s. Nomenat capit� general de Catalunya (1823), resist� a Barcelona la invasi� francesa absolutista, per� hagu� de capitular i pass� a Fran�a. El 1830 intent� una penetraci� al Pa�s Basc contra el r�gim de Ferran VII, per� hagu� de tornar r�pidament a Fran�a. Amnistiat per Maria Cristina de Borb�, fou virrei de Navarra (1834-35) i capit� general de Catalunya (1835-36); en la lluita contra els carlins es destac� perqu� f�u executar la mare de Ramon Cabrera, fet que despert� la repulsa general. Palafox y Melci, Jos� Rebolledo de (1776-1847) Militar aragon�s. A Baiona tract�, sense �xit, d'assolir el retorn de FerranVII (1808). Capit� general d'Arag�, legitim� el moviment popular antifranc�s mitjan�ant la convocat�ria de les corts aragoneses. Assum� la defensa de Saragossa, que fou assetjada dues vegades pels francesos (1808-09). Deportat a Vincennes fins el 1813, torn� a la Pen�nsula Ib�rica amb FerranVII. Dos cops senador per Saragossa, el 1836 en fou nomenat duc. Velarde, Pedro (1779-1808) Militar espanyol, capit� d'artilleria (1804). De primer fou entusiasta de Napole�, per� despr�s s'hi opos� obertament i project� un al�ament general amb L.Dao�z y Torres que no reeix� a causa de la disgregaci� dels oficials d'artilleria. S'un� a la revolta popular antifrancesa del 2 de maig (1808) i mor� en el combat. Villacampa y Periel, Pedro de (1776-d.1845) Militar aragon�s. El 1793 ingress� en l'ex�rcit, i lluit� a la Guerra Gran (1793-95), a la guerra contra Portugal (1801) i a la guerra contra Napole�, en la qual particip� en la defensa de Saragossa; fet presoner, assol� de fugir i, ascendit a mariscal de camp, oper� per Arag� (Daroca, 1810), el Principat i el Pa�s Valenci�, on substitu� Joaqu�n Blake y Joyes (desembre del 1811) com a cap de les forces que lluitaven contra Napole�. Ascendit a tinent general (1814), es mostr� descontent del r�gim absolutista restaurat per Ferran VII; pel fet d'haver assistit a un sopar considerat subversiu fou condemnat a vuit anys d'empresonament al castell de Montju�c, de Barcelona (1815). En proclamar-se la constituci�, el 1820, el poble barcelon� l'alliber� i el nomen� capit� general de Catalunya (�nic cas de capit� general elegit per vot popular). M�s tard ho fou de Granada (1822-23); per�, en restablir-se l'absolutisme, s'exili� a Malta, i m�s tard pass� a Tunis. Torn� el 1833, i ocup� diversos c�rrecs, com el de capit� general de Mallorca (1838-39) i senador per Osca (1843-44) i vitalici (1845).
Guerrillers.	Empecinado, el (1775-1825) Nom pel qual fou conegut el guerriller castell� Juan Mart�n D�az. Adquir� experi�ncia militar a la guerra Gran, i sembla que aleshores aprengu� el catal�. El 1808 aixec� una guerrilla contra els francesos que esdevingu� un veritable ex�rcit semiregular. Home d'una gran for�a f�sica i d'un coratge i una intel�lig�ncia notables, per la seva rapidesa de moviments i el bra� dels atacs fou molt temut entre els francesos, i hom en f�u un �dol popular arreu de la Pen�nsula. Actu� principalment per terres de Conca i Guadalajara; un dels seus perseguidors m�s tena�os fou el general Hugo, pare de l'escriptor. Particip� en la defensa d'Alcal� de Henares, i entr� als Pa�sos Catalans (1813) en socors de Tarragona, Tortosa i Val�ncia. Don� proves constants d'humanitat i noblesa de car�cter. Nomenat mariscal de camp pel Consell de Reg�ncia, el 1814 exig� de Ferran VII el restabliment de la Constituci� de Cadis, per la qual ra� fou desterrat. Secund� l'aixecament de Riego (1820) i combat� els Cent Mil Fills de Sant Llu�s (1823); fou el primer cap militar dels liberals. Fet presoner pel corregidor de Roa, cada dia de mercat, durant dos anys, fou exposat, dins una g�bia, als insults dels absolutistes. Finalment condemnat a la forca, mentre era portat al cadafal trenc� les cadenes que el lligaven i arrabass� l'espasa d'un gu�rdia per obrir-se pas, per� fou mort a cops de baioneta. El seu cos, tanmateix, fou penjat. Mina, Francisco Javier (1789-1817) Guerriller, dit Mina el Jove. Nebot de Francisco Espoz y Mina. A Saragossa, on estudiava, particip� en l'al�ament antifranc�s del 1808. En contacte amb les autoritats de Lleida, lluit� a l'alt Arag�. Capturat per Suchet, fou dut presoner a Fran�a. Alliberat (1814), lluit� contra Ferran VII d'Espanya i fug� a M�xic, on s'un� als independentistes. Capturat pels espanyols, fou afusellat.
Herois.	Agustina d'Arag� (1786?-1857) Nom amb qu� �s coneguda Agustina Saragossa i Dom�nec. Hero�na. Casada amb un militar, hagu� de separar-se'n durant la guerra del Franc�s i es refugi� a casa d'uns parents, a Saragossa. All� sofr� el setge de les tropes franceses, durant el qual cooper� en la distribuci� de municions i queviures als defensors. L'1 de juliol de 1808, al baluard del Portillo, rest� sola davant un can�, els artillers del qual havien mort, i el dispar� contra l'enemic, fet que li valgu� l'admiraci� dels resistents i el grau d'oficial de l'ex�rcit. Empresonada pels francesos, s'escap� i, reunida amb el seu marit, lluit� al seu costat a Tortosa i Vit�ria.
Militars aliats.	Duc de Wellington (1769-1852) De nom Arthur Colley Wellesley. Militar i pol�tic brit�nic, fill del primer comte de Mornington. �s m�s conegut com a duc de Wellington, t�tol que reb� el 1814. Les corts de Cadis el crearen (1812) duc de Ciudad Rodrigo i gran d'Espanya, i fou creat tamb� pr�ncep de Waterloo als Pa�sos Baixos i duc de la Vict�ria, duc de Douro, marqu�s de Torres Vedras i comte de Vimiero a Portugal. Terratinent a Irlanda, ingress� a l'ex�rcit (1787), i aviat ascend� a tinent coronel (1793). Governador brit�nic a l'�ndia (1793-1805), redu� les darreres resist�ncies a la dominaci� brit�nica i fou ascendit a general (1801). Torn� a la Gran Bretanya, i fou diputat (1806) i secretari del virrei d'Irlanda (1807-08). Pass� a Portugal amb les tropes expedicion�ries brit�niques enviades en socors dels portuguesos revoltats contra les tropes franceses de Junot, el qual hagu� de capitular a Cintra (1808). Defens� Portugal contra els atacs de Soult (1809) i obtingu� la vict�ria de Talavera de la Reina sobre les tropes de Victor (1809). Rebutj� els intents de Massena d'ocupar Lisboa (1810) i es f�u fort a la l�nia Torres Vedras. Com a comandant en cap de les tropes aliades a la Pen�nsula Ib�rica el 1812 inici� l'ofensiva i ocup� Ciudad Rodrigo i Badajoz, obtingu� la vict�ria d'Arapiles i entr� a Madrid. El 1813 inici� l'ofensiva final, amb les vict�ries de Vit�ria, San Marcial i la definitiva de Tolosa, al Llenguadoc. Les seves relacions amb les autoritats espanyoles foren sempre molt tibants; pol�ticament afavor� el restabliment de l'absolutisme de Ferran VII. Particip� en el Congr�s de Viena. Fou nomenat mariscal (1815) i cap de l'ex�rcit aliat durant l'Imperi dels Cent Dies (Waterloo, 1815) i de l'ex�rcit d'ocupaci� de Fran�a (1815-18). D'idees pol�tiques conservadores, form� part del govern tory de 1818-27, particip� en el Congr�s d'Aquisgr� (1818), que prohibia als no anglicans d'accedir a c�rrecs p�blics. Fou tamb� ministre d'afers estrangers (1834-35 i 1841-46) i comandant en cap de l'ex�rcit brit�nic (1827-28 i 1842-52).
Militars francesos.	Augereau, Pierre-Fran�ois-Charles (1757-1816) Mariscal napole�nic. D'origen humil, s'allist� a l'ex�rcit revolucionari el 1792 i al cap d'un any ascend� a general. F�u llavors la campanya dels Pirineus Orientals contra els ex�rcits de Carles IV (1793). Despr�s lluit� contra els austr�acs a It�lia (1796) i es barrej� �dhuc en la pol�tica del Directori com a protagonista del cop d'estat del 18 fructidor (1797). El 1804 Napole� el nomen� mariscal i, el 1806, duc de Castiglione. El 1809, sota l'imperi, fou enviat de nou a Catalunya per a l'expugnaci� definitiva de Girona. En aconseguir-ho fou nomenat governador general de Catalunya (1810), en virtut dels decrets imperials que segregaven les prov�ncies de l'esquerra de l'Ebre de la corona del rei Josep Bonaparte. En la seva gesti� al Principat (gener-maig del 1810) Augereau intent� de reviscolar els sentiments particularistes dels catalans, mitjan�ant proclames i altres mesures pol�tiques: catalanitzaci� del �Diario de Barcelona� —hi canvi� el nom per �Diari del Govern de Catalunya i Barcelona�—, i de l'administraci� municipal, nova divisi� del Principat en quatre corregiments m�s extensos que els anteriors, reforma fiscal, remoci� de les autoritats barcelonines addictes a Duhesme, acusades d'arbitrarietats i ab�s de poder, i amnistia per a tots aquells que havien emigrat de Barcelona per raons pol�tiques. Els seus dos principals col�laboradors foren el jurista empordan�s Tom�s de Puig i el regidor barcelon� Josep Pujol i March. Augereau descur�, per�, la prossecuci� de la guerra, fet que disgust� Napole�, el qual el rellev� del seu comandament a Catalunya (28 de maig de 1810). Duhesme, Philippe Guillaume (1766-1815) Militar franc�s i comte de Duhesme. Ascendit a general el 1794, es destac� en les campanyes de la Vend�e i d'It�lia. Per ordre de Napole�, al febrer del 1808 entr� al Principat de Catalunya al davant de l'ex�rcit anomenat Cos d'Observaci� del Pirineu Oriental. A Barcelona ocup� per sorpresa la Ciutadella i Montju�c; quan esclat� la revolta antifrancesa (maig del 1808) dirig� les operacions per tal de sufocar-la al Principat, per� Schwartz fou derrotat al Bruc, Chabran a Tarragona, i ell mateix fracass� en l'intent d'apoderar-se de Girona. Es retir� a Barcelona, tot esperant refor�os, on dugu� a terme una pol�tica repressiva, especialment des que es constitu� (22 d'agost) —en trencar-se les comunicacions amb la cort de Josep I— en suprema autoritat del Principat, i nomen� un nou capit� general; organitz� el primer cos de policia modern a Barcelona, que actu� sense escr�pols. Malgrat l'arribada del general Saint-Cyr, superior seu, que trenc� el setge que el general Vives sostenia a Barcelona (desembre del 1808), continu� governant de fet la ciutat: empreson� (abril) les autoritats locals que s'havien negat a jurar p�blicament Josep I i nomen� una audi�ncia i un ajuntament amb afrancesats i dirig� el fam�s proc�s de la Ciutadella dels encartats en la Conspiraci� de l'Ascensi�. Pel gener del 1810, a l'entrada d'Augereau a Barcelona, fou cridat a Par�s a donar compte de les nombroses irregularitats comeses; estigu� en l'ostracisme fins el 1814. S'un� a Napole� a la tornada d'Elba i mor� a Waterloo. Junot, Jean Andoche (1771-1813) General franc�s. Conegu� Bonaparte al setge de Tol�, i obtingu� el grau de general a Egipte (1798). Es disting� a Austerlitz. Man� l'ex�rcit encarregat d'ocupar Portugal (1807), campanya que li valgu� el t�tol de duc d'Abrantes i el nomenament de governador del pa�s. Ven�ut per Arthur Wellesley a Vimeiro (1808), hagu� d'acceptar la capitulaci� de Sintra i evacuar Portugal. Lluit� a Espanya (el 1809 dirig�, unes quantes setmanes, el segon setge de Saragossa), acompany� Mass�na a Portugal (1810-11) i prengu� part en la campanya de R�ssia. Malgrat que ja manifestava s�mptomes de dem�ncia, Napole� li encarreg� el govern de les Prov�ncies Il�l�riques (1813). De retorn a Fran�a, ja delirant, se su�cid�. Era casat amb Laure Saint-Martin Permon, duquessa d'Abrantes. Murat, Joachim (1767-1815) Mariscal franc�s. Intervingu� en les campanyes napole�niques, especialment a Austerlitz i a Jena, i fou el bra� executor de la pol�tica espanyola de Napole�, que li ofer� la corona de N�pols (1801-15). Havent dirigit la retirada en la campanya de R�ssia, pens� de pactar amb els aliats i rompre amb Napole�, per� no hi reeix�, cosa que l'oblig� a sostenir-lo durant la guerra dels Cent Dies. En un intent per recobrar els seus dominis amb un ex�rcit redu�t, fou capturat a Cal�bria i afusellat. Saint-Cyr, Laurent de Gouvion (1764-1830) Militar franc�s. Era marqu�s de Gouvion-Saint-Cyr. Lluit� com a voluntari en les guerres de la Revoluci� Francesa i, al servei de Napole�, a It�lia. Fou ambaixador franc�s a Madrid (1801) i lluit� a Pr�ssia (1806-07). El 1808 fou nomenat general en cap del set� ex�rcit napole�nic a Catalunya, on an� a apuntalar la vacil�lant ocupaci� francesa. En arribar, derrot� els generals Vives i Reding a la batalla de Llinars-Cardedeu (desembre del 1808) i trenc� el setge a qu� estaven sotmesos els ocupants francesos de Barcelona. Intent� aleshores, sense �xit, apoderar-se de Tarragona, si b� assol� vict�ries a Igualada i a Valls. Com a m�xima autoritat de Catalunya, moder� les arbitrarietats pol�tiques i fiscals del general Duhesme i els seus subalterns i afavor� el retorn d'emigrats a Barcelona, per� alhora impos� el jurament de fidelitat a Josep Bonaparte a les autoritats del pa�s que encara romanien en actiu i suprim� el c�rrec de capit� general. Pel maig del 1809 inici� el tercer setge de Girona, per� la manca d'�xit i els fracassos anteriors feren que Napole� el substitu�s pel mariscal Augereau (estiu del 1809). M�s tard lluit� a R�ssia, on la vict�ria de Polotsk li valgu� el t�tol de mariscal de l'imperi (1812); el 1813 defens� Dresden sense �xit. Durant la Restauraci�, fou ministre de la guerra de Llu�s XVIII (1815 i 1817-19). El 1831 es publicaren les seves M�moires... i el 1865 un Journal des op�rations de l'Arm�s de Catalogne en 1808 et 1809... Suchet, Louis-Gabriel (1770-1826) Militar franc�s. Fill d'un comerciant, l'any 1791 ingress� a la Garde Nationale i m�s tard a l'ex�rcit. Es destac� al setge de Tol� (1793), a la batalla de Neumark, on fou ferit (1797), i a les campanyes napole�niques d'It�lia, Alemanya, Pol�nia i �ustria (vict�ries d'Austerlitz, Jena, etc). Napole� li atorg� el t�tol de comte (1808) i li confi� el comandament del cinqu� cos d'ex�rcit de la Pen�nsula Ib�rica, amb el qual intervingu� en el setge de Saragossa; l'any seg�ent fou nomenat general en cap de l'ex�rcit d'Arag� i virtual aut�crata d'aquesta zona, pr�cticament independent del govern del rei Josep Bonaparte. Derrot� Blake i O'Donnell i s'apoder� de Lleida i Mequinensa (1810); continu� la seva campanya per terres catalanes i s'apoder� de Tortosa (gener del 1811) i prengu� Tarragona a l'assalt (juny); aquests �xits li valgueren l'ascens al grau de mariscal de camp. Posteriorment s'apoder� de Morella, Morvedre i, despr�s de derrotar Blake a l'Albufera, de Val�ncia (gener del 1812); aquest �xit li valgu� el t�tol de duc de l'Albufera (t�tol que els patriotes valencians ridiculitzaren, pel fet que la seva jurisdicci� no tenia habitants, anomenant-lo duc de les fotges). Per� les derrotes napole�niques a la resta de la Pen�nsula, l'obligaren a abandonar Val�ncia (juny del 1813) i situar-se a Tarragona, on es mantingu� a l'expectativa davant l'enfonsament de l'imperi napole�nic, fins que a la primavera del 1814 abandon� Girona i entr� a l'estat franc�s, havent deixat, per�, guarnicions a Barcelona, Figueres, Morvedre i Pen�scola, que no es rendiren fins al maig-juny del 1814. Reconegu� el govern dels Borb� de Fran�a i fou nomenat par de Fran�a. El 1823 particip� en l'expedici� dels Cent Mil Fills de Sant Llu�s, que enva� l'estat espanyol per a restaurar-hi l'absolutisme.
Diputats catalans de les Corts de Cadis.	Capmany de Montpalau i Sur�s, Antoni (1742-1813) Historiador, fil�leg i pol�tic. El seu cognom matern era Sur�s, per� utilitz� el familiar de Montpalau. Estudi� humanitats al col�legi episcopal de Barcelona i, a divuit anys, ingress� a l'ex�rcit; ascend� a sots-tinent i particip� en la guerra contra Portugal (1762). Retirat de la carrera militar el 1770, es cas� amb una dama andalusa i col�labor�, amb Pablo de Olavide, en el repoblament de Sierra Morena, on havia d'instal�lar una col�nia de camperols i menestrals catalans. En �sser processat Olavide per la inquisici�, Capmany fix� la resid�ncia a Madrid (1775). All� es mogu� dins l'element oficial i ocup� diversos c�rrecs p�blics: secretari de l'Academia de la Historia (1790), a la qual havia ingressat el 1776, censor de peri�dics i col�laborador del ministeri de finances. Organitz� i dirig� l'Arxiu del Reial Patrimoni de Catalunya (1802), fou diputat de l'ajuntament de Barcelona a Madrid i mantingu� constant relaci� amb la Junta de Comer� barcelonina, la qual li havia encarregat, el 1777, l'estudi de l'antic comer� i de l'antiga marina de Catalunya. En produir-se la invasi� napole�nica, es refugi� a Sevilla i col�labor� en la tasca de convocar les corts generals i extraordin�ries que es reuniren a Cadis (1810). Com a diputat per Catalunya, hi tingu� una intervenci� molt destacada: propos� la supressi� de la inquisici�, com a cat�lic il�lustrat per� amb una visi� tradicionalista; defens� les institucions de l'antic r�gim i s'opos� a la desaparici� de les senyories. Fou redactor de la "Gaceta del Gobierno" i deman� la plena dedicaci� dels diputats a llur tasca. Mor� v�ctima de la pesta i fou enterrat a Cadis. El 1854, les seves despulles foren traslladades solemnialment a Barcelona, i el seu retrat inaugur�, el 1871, la Galeria de Catalans Il�lustres. Fou membre de l'Acad�mia de Bones Lletres de Barcelona (1781). Es mostr� partidari d'una hist�ria cr�tica i documentada i es preocup� per les normes i la correcci� de l'estil. La seva contradicci� interna �s visible en molts aspectes; escriv� sempre en castell� i consider� la llengua catalana "un idioma provincial muerto hoy para la rep�blica de las letras", per� enyor� la seva esplendor com a llengua oficial de la cort. De fam�lia austriacista, exalt� les gl�ries dels Borb� i, gran coneixedor de la llengua i de la cultura franceses, combat� amb virul�ncia l'afrancesament i l'uniformisme napole�nic. Ll�tzer de Dou i de Bassols, Ramon (1742-1832) Jurista, pol�tic i economista. Estudi� al Col�legi de Cordelles de Barcelona i a la Universitat de Cervera, on fou deixeble de Josep Finestres, del qual escriv� un elogi, el 1777. Doctorat el 1765, el 1770 era professor ajudant de dret can�nic, per� torn� a Barcelona per ajudar el seu germ� Ignasi, assessor jur�dic de la Junta de Comer�. Tanmateix, torn� una altra vegada a Cervera (1776) com a catedr�tic de decretals i de dret civil. Havia rebut ordes menors el 1757, per� no fou ordenat fins el 1795. La seva obra principal �s Instituciones del derecho p�blico general de Espa�a, con noticia del particular de Catalu�a y de las principales reglas de gobierno en cualquier estado (en nou volums, 1800-03), acabada el 1793, per� que, tot i el seu car�cter regalista, no obtingu� perm�s oficial ni ajut per a l'edici� fins que no hi accentu� aquest aspecte. Aquesta obra ha estat considerada la millor s�ntesi del dret p�blic positiu de l'antic r�gim, especialment pel que fa a la policia i a l'economia, i hi considera que els monarques no s�n obligats per la llei. Hi f�u, a m�s, un balan� sistem�tic dels furs catalans no suprimits per Felip V. El 1805 fou nomenat canceller de la Universitat de Cervera, malgrat que havia intentat d'abandonar-la i que l'havia criticada amb duresa, el qual c�rrec ocup� fins a la mort. Defens� la continuaci� de la Univesitat de Cervera, en contra de l'opini� liberal, que propugnava de traslladar-la a Barcelona, i d'aquesta manera la vincul� a una actitud reaccion�ria. Diputat a les corts de Cadis, en fou el primer president i figur� entre els moderats. Defens� que els diputats eren representants de Catalunya i no pas personals, i que, doncs, calia consultar-los per als afers importants. A la seva Memoria sobre los medios de hallar dinero para los gastos de la guerra (1810) intent� de defensar el sanejament de les finances per mitj� de la monetitzaci� dels vals reials. Protest� que la contribuci� extraordin�ria gravava excessivament l'economia de Catalunya (1811) i afirm� —contra l'opini� d'Alcal� Galiano— que despr�s del 1714 el Principat havia pagat molt m�s, en relaci� amb la seva poblaci�, que la corona de Castella ("a Catalu�a se la trat� como a provincia conquistada"), idees que public� en bona part a Equivalencia del catastro de Catalu�a con las rentas provinciales de Castilla (1822). El 1817 havia publicat La riqueza de las naciones nuevamente explicada, divulgaci� de les idees d'Adam Smith matisada pel mercantilisme i �dhuc per l'escol�stica. Partidari de l'emfiteusi, acab� transformant-la en l'�nic mitj� de canvi a Conciliaci�n econ�mica y legal de... laudemios y proyectos enfit�uticos (1829) i a Proyecto sobre laudemios (1831).

CRONOLOGIA

1807	Tractat de Fontainebleau. Napole� ordena l'ocupaci� militar d'Espanya.
1808	Ocupaci� francesa. Mot� d'Aranjuez. Caiguda de Godoy. Abdicacions de Baiona. Josep I, rei d'Espanya. Constituci� de Baiona. Comen�a la Guerra del Franc�s contra la invasi� de Napole�. Juntes locals i Junta Suprema Central. Batalla de Bail�n. Junta de Lleida. Batalles del Bruc. Constituci� de la Junta Superior de Catalunya, per organitzar la resist�ncia. Inici de moviments separatistes a les col�nies americanes.
1809	Conspiraci� antifrancesa a Barcelona. Setge i ocupaci� de Girona. Setges de Saragossa
1810	Josep I ocupa Andalusia. Inici de les Corts de Cadis. Els francesos ocupen Lleida. Pol�tica conciliat�ria d'Augereau. La Junta Suprema de Catalunya reclama la restituci� dels furs i privilegis. Juntes de govern a Am�rica. Establiment de Juntes provisionals a Caracas i a les prov�ncies del R�o de la Plata. Insurrecci� d'Hidalgo a Dolores (M�xic).
1811	Les Corts de Cadis aboleixen les senyories. Caiguda de Tortosa i Tarragona. Saqueig de Montserrat. Independ�ncia de Vene�uela.
1812	Constituci� de Cadis, primera constituci� espanyola, de caire unitarista i liberal. Batalla d'Arapiles. Annexi� de fet de Catalunya a l'Imperi franc�s.
1813	Batalles de Vit�ria i San Marcial. Tractat de Valen�ay. Josep I abandona Espanya.
1814	Armistici i evacuaci� de les tropes franceses. L'ex�rcit franc�s abandona Barcelona. Tornada de Ferran VII (regna fins al 1833).

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

ARTOLA, M. La burgues�a revolucionaria (1808-1874). Historia de Espa�a Alfaguara, vol. V. Alianza Universidad. Madrid, 1973.

ARTOLA, M. Antiguo R�gimen y Revoluci�n liberal. Ariel. Barcelona, 1978.

ELORZA, A. La ideolog�a liberal en la Ilustraci�n espa�ola. Tecnos. Madrid, 1970.

FONTANA, J. La crisis del Antiguo R�gimen,1808-1833. Cr�tica. Barcelona, 1979.

OBRES ESPEC�FIQUES

ARTOLA, M. Los afrancesados. Sociedad de Estudios y Publicaciones. Madrid, 1953 / Turner. Madrid, 1976.

AYMES, J.R. La guerra de la Independencia en Espa�a (1808-1814). Siglo XXI. Madrid, 1974.

JARD�, E. Els catalans de les Corts de Cadis. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona, 1963.

JURETSCHKE, H. Los afrancesados en la guerra de la independencia. Rialp. Madrid, 1962.

MERCADER, J. Catalunya i l'Imperi Napole�nic. Edicions de l'Abadia de Montserrat, 1978.

MOLINER I PRADA, A. La Catalunya resistent a la dominaci� francesa (1808-1812). Edicions 62. Barcelona, 1989.

MOXO, S. DE. La disoluci�n del r�gimen se�orial en Espa�a. CSIC. Madrid, 1965.

OBRES COMPLEMENT�RIES

B�CQUER, G.A. "El beso" dins Rimas y Leyendas.

P�REZ GALD�S, B. Episodios nacionales (volums III i IV).

MATERIALS DID�CTICS

CASTRO, E. La guerra de la independencia espa�ola. Historia del mundo para j�venes. Akal. Madrid, 1995.

Grupo CRONOS. Espa�a: siglo XIX (1789-1833). Biblioteca B�sica de Historia. Anaya. Madrid, 1991.

LLIMARGAS, J. Guerra i revoluci�. Biblioteca B�sica d'Hist�ria de Catalunya. Barcanova. Barcelona, 1992.

FILMOGRAFIA

Agustina de Arag�n. Juan de Ordu�a, 1948.

Los desastres de la guerra. RTVE.

Curro Jim�nez. RTVE.

Carmen, la de Ronda. Tulio Demicheli, 1959.

La leyenda del tambor. Jordi Grau, 1981.

Inici

Tornar a Temes

Tornar a Hist�ria

� 1998 BUXAWEB - Juli� Buxadera i Vil�