El rostre de Brian Wilson

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

He hagut de capbussar-me en el senyor Google per comprovar que no havia estat un somni. Aquell concert en el Festival de Benicàssim (FIB), l’agost de 2004, va existir de veritat. A principis d’aquell any, el genial i inestable Brian Wilson, una de les ànimes de The Beach Boys, aconseguia encaixar les peces del que havia de ser la seua obra mestra definitiva, l’àlbum Smile, concebut el 1966 en col·laboració amb Van Dyke Parks, un altre follet del pop.

Els problemes mentals de Wilson, la complexitat del projecte i les diferències amb la banda aparcaren aquest àlbum. The Beach Boys ja havien canviat la història de la música amb Pet Sounds, l’àlbum publicat el 1966 que serví d’inspiració a l’encara més influent Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, l’àlbum llançat per The Beatles l’any 1967, ara fa mig segle. Un lloc comú de la història de la música és que aquest disc dels britànics també va desencoratjar Wilson en la recerca del seu himne diví, Smile.

Més de trenta anys després, Wilson revisà el material, el complementà amb noves lletres de Van Dyke Parks i es llançà a una gira per tocar-lo en directe al marge dels Beach Boys, la qual cosa seria motiu d’una demanda judicial del seu antic company, Mike Love, un plet que per al cas ens interessa ben poc. Allò important és que el nou Smile funcionà entre els mitòmans i la crítica, posà a Wilson de nou en el mapa i -ací arribem al nus de la qüestió- generà un record visual i sonor en molta gent que no s’esborrarà mai. En el meu cas, de manera totalment inesperada.

Per dir-ho de manera suau, Brian Wilson no formava part de les meues deu primeres preferències del pantagruèlic cartell amb el qual el FIB celebrava la primera dècada d’existència. A més, vaig tenir la mala sort de perdre’m la jornada de dissabte, amb Lou Reed com a cap de cartell. El meu humor i predisposició quan em vaig plantar davant l’escenari principal, a l’hora del concert de l’antic xicot de la platja, no era el més òptim.

La primera part del concert fou discreta. Wilson, refugiat darrere d’un piano, cantava irregularment i feia com que tocava l’instrument mentre una esplendorosa banda d’acompanyament interpretava un bon grapat de cançons d’Smile. En algun moment va sonar "Heroes and villains", la cançó més coneguda del disc. Una mica després, començaren a desfilar, un rere l’altre, bona part dels himnes dels Beach Boys: "Good vibrations", "I get around", "Help me, Rhonda", "Barbara Ann", "Surfin U.S.A." i "Fun fun fun". Per aquest mateix ordre. Història de la música popular, patrimoni col·lectiu. El públic es tornà boig. Els molt competents músics de Wilson s’infectaren -o fou a l’inrevés?- de l’ambient general. I fins i tot els més escèptics acabaren surfejant i/o levitant sobre l’asfalt.

Entre el públic, alguna gent plorava de felicitat. Un paio que no coneixia de res se'm va abraçar, emocionat

Aquell karaoke luxós acabà amb uns 30.000 assistents rendits, aplaudint com si l’ànima s’escapara pels palmells de les mans, xiulant i cridant com a posseïts. Wilson, estatuïtzat, contemplava totes aquelles mostres d’agraïment amb un posat al·lucinat i perplex. Un dels seus músics es posà darrere i, tendrament, li posà les mans sobre els muscles. Potser per fer-li veure que havia passat de veritat. Un rostre inoblidable. Entre el públic, alguna gent plorava de felicitat. Un paio que no coneixia de res se'm va abraçar, emocionat.

- És el pop, tio! És el pop!

"Fou tan bonic que, per un instant, el món semblà meravellós", escrivia Luis Hidalgo en la seua crònica. No seria capaç de resumir millor el que vam viure aquell dia.

Epíleg.

Brian Wilson va nàixer el 20 de juny del 1942. Això vol dir que, fa uns dies, va ser el seu aniversari. Aquest és un modest regal que mai no obrirà. Però hi havia un altre motiu: un dia després, el 21 de juny, Burjassot acollia la "Greatest Hits World Tour 2017" dels Beach Boys amb Micke Love al front. Segur que ha estat molt bé. Però volia deixar constància que hi ha records que no pense embrutar ni així em maten.